L’absurd

Aquesta columna vol ser la crònica de la pre­sen­tació de lli­bre més breu, absurda, sur­re­a­lista i gro­tesca a la qual he tin­gut el plaer d’acu­dir en els meus vint anys d’ofici. La lli­bre­ria que ens acull ha posat unes cadi­re­tes negres molt mones a fora el car­rer, amb una tau­leta qua­drada blanca que separa els autors dels assis­tents. La lli­bre­ria s’ubica just al cos­tat de l’ajun­ta­ment de la ciu­tat. A l’altra banda, un bar toca l’altre. És un dis­sabte de pri­ma­vera i això sig­ni­fica dues coses. La pri­mera, que encara hi ha sonats (molts) que es casen. Com que el món va com va, els con­vi­dats no són edu­cats i silen­ci­o­sos, sinó cri­da­ners com els ves­tits que tenen la ver­go­nya de posar-se. La segona, que hi ha una puta merda de festa semi­ma­jor amb gra­lles, cara­me­lles, gegants i tur­bes pas­sant per davant, per dar­rere i pit­jor: per l’espai mínim que hi ha entre els autors –que mirem de defen­sar la nos­tra feina– i un públic ara ja amb els ulls fora de les òrbi­tes i les ore­lles en estat d’inconsciència. Els autors cri­dem com beneits perquè ens sen­tin a metre i mig. Cot­xets amb mai­nada xis­clant, turis­tes bus­cant on dinar, crits de “Vivan los novios” cada deu minuts com si fóssim als anys cin­quanta del segle pas­sat. Rafel Casas, edi­tor de Lluny del Ramat, al·luci­nant. Mira­cle Sala, Josep Pas­tells, Pilar Francès, Jordi Dausà i una ser­vi­dora cagant-nos (és un dir) en la pri­ma­vera, en Girona i en la mare que ho va parir tot. Però Històries de tra­mun­tana és un lli­bre que ja vola sol, lluny del ramat his­triònic d’aquest nos­tre món mal edu­cat on no hi ha ni un bri de res­pecte per la cul­tura. Seguim.