Francisco Vera Manzanares

El veiem somrient i aguantant la bola del món en la cimera del clima de Glasgow, on amb 12 anys demanà als adults que escoltessin els nens a l’hora de construir –i no destruir– el planeta que els deixaran en herència. Trobaran un munt d’entrevistes i vídeos de Francisco Vera Manzanares (Colòmbia, 18 de juliol del 2009), símbol destacat de la defensa del medi ambient amb una capacitat extraordinària de mobilització en part perquè la causa ho mereix –i ho necessita– i en part pel seu argumentari eloqüent i convincent dirigit a substituir l’ecoansietat que genera l’escalfament global per l’ecoesperança amb què ens hem de comprometre per canviar el model i revertir el desastre. Fa poc hem tingut l’oportunitat de parlar amb ell en el decurs d’una tertúlia organitzada per la Càtedra RSU de la UdG i per la coordinadora Girona Voluntària i val a dir que tots els assistents vam quedar impressionats davant d’un discurs que transita amb apassionada coherència entre Atenes i Esparta, les tenebres de la religió i les llums del coneixement, el progrés depredador que posa l’home en el centre i considera la terra i les altres espècies el seu particular i il·limitat rebost, un discurs que assenyala el sistema patriarcal i la creació de desigualtats com a principal factor d’insostenibilitat i que anima a actuar per garantir un futur. Algú li va preguntar com s’ho feia per articular idees amb tan alta competència i va explicar que els pares li llegien de petit –abans que ell n’aprengués– i que l’amor als llibres estimula el seu pensament crític; és gros que ens ho hagin de recordar.