Una pena

Fa cosa d’una setmana, Pablo Odell, candidat de Junts per Catalunya a l’alcaldia de les Planes d’Hostoles, va anunciar via Twitter la incorporació de Carla Simón a la llista (com a independent i ocupant-hi un lloc simbòlic de suplent) que ell encapçala. Hi reproduïa un missatge de la cineasta: “M’il·lusiona el projecte de poble ple d’idees dissenyades per incloure’ns a totes i a tots. Tinc la certesa i la confiança que liderarà amb rigor, intel·ligència i respecte.” N’hi ha que ho vam entendre. No vam pensar que Simón donés suport a Junts com a partit polític, sinó que, amb una actitud lliure, ho feia a un grup de persones en qui confia pel bon govern del seu poble. La màquina d’enredar, però, es va posar en marxa. Evidentment, la caverna espanyolista va disparar anunciant que la directora d’Alcarràs fitxava per Junts i així, doncs, pel “dimoni independentista”. Però també des de sectors de l’esquerra se la va repudiar en considerar-la “una de les nostres” que es passava a l’enemic. Això mentre que dirigents de Junts ho van celebrar com si s’hagués sumat al partit. I moltes altres coses que no hi caben. Ella va intentar explicar-se: no és de Junts; és, certament, d’esquerres; s’ha de tenir present l’especificitat de la política local, on la validesa de les persones (i dels seus programes concrets) s’imposen per sobre dels partits que representen. Tanta, però, va ser la pressió que, al cap de quatre dies, la cineasta va emetre un comunicat anunciant la seva retirada de la llista, però sense deixar de donar-li suport. Tot plegat m’ha entristit. Carla Simón deu haver perdut innocència i, potser, certa llibertat. Ella diu que “és una pena que no es puguin entendre els matisos”. Una gran pena i una pèrdua democràtica.