Sant Jordi, expatró del disc

Va haver-hi un temps en què es rega­la­ven dis­cos per Sant Jordi, gai­rebé com si el disc, vinil o CD, fos l’equi­va­lent al sacro­sant lli­bre, que no ha per­dut la bata­lla con­tra les pan­ta­lles. Va ser un miratge, una il·lusió momentània: ara rega­les un disc a algú i és pos­si­ble que s’ho pren­gui com una ofensa, com si et tra­gues­sis de sobre una ram­poina. Va haver-hi un temps en què les dis­cogràfiques i els grups cata­lans veien Sant Jordi com una data asse­nya­lada per publi­car les seves nove­tats, un segon Nadal. Tot això ha pas­sat a la història. Gai­rebé ja no cre­uen en el disc –el disc físic, es diu, davant la rea­li­tat etèria del món digi­tal– ni tan sols la majo­ria dels músics i dis­cogràfiques, la qual cosa podria sem­blar un con­tra­sen­tit, com ho seria que el pro­pi­e­tari d’una fàbrica d’embo­tits no cregués en els xoriços, posem per cas. Però ja ningú no com­pra dis­cos, la gent ja no té repro­duc­tors per escol­tar-los ni espai per guar­dar-los, m’acla­reix una noia que s’encar­rega de la pro­moció d’una dis­cogràfica cata­lana històrica que ha sabut recon­ver­tir-se i adap­tar-se al feno­men de les noves músiques urba­nes. Ara, les dis­cogràfiques invo­quen els “360 graus” per envol­tar com­ple­ta­ment l’artista en totes les seves dimen­si­ons –els con­certs, sobre­tot, però també els guanys que poden gene­rar les seves cançons a la publi­ci­tat o a les xar­xes–, entre les quals els bene­fi­cis deri­vats de la venda dels dis­cos són la xoco­lata del lloro. Tot sona a mer­can­ti­lisme. No és que abans els músics no vol­gues­sin tenir grans èxits i fer-se mili­o­na­ris, però alguns sabien dis­si­mu­lar el seu afany de lucre.

De tant en tant alguna veu crida en el desert: diven­dres es va pre­sen­tar a Sant Feliu de Guíxols el lli­bre Emo­ci­ons rodo­nes, de Jaume Gar­cia i Josep Taber­ner, mem­bres de l’Asso­ci­ació d’Amics de la Música dels Anys 60. És tot un cant apas­si­o­nat al disc. També va ser-ho la pre­sen­tació que Judit Ned­der­mann va fer dime­cres a la Marfà de Girona del visual album del seu nou disc, Lar, edi­tat en CD i vinil blanc: un mig­me­tratge rea­lit­zat per Isaac Fluxà per mos­trar totes les cançons del disc segons l’ordre que l’autora va pen­sar que era millor per degus­tar-les, amb tran­quil·litat –entre els objec­tes de merc­han­di­sing des­taca una espelma–, tot i que ella mateixa és cons­ci­ent que pot­ser ja no tenim ni temps ni paciència per escol­tar un disc que supera per poc la mitja hora de música. Una llàstima.