I la cultura què?

Si abans de la pandèmia la cultura ja semblava un personatge secundari o terciari de la vida quotidiana dels governs –aquell gra al cul que no molesta gaire i que a poc a poc ja ni recordes que tens–, després de l’aturada del 2020 ha passat a ser quelcom invisible. Hi ha països bastant més desenvolupats i sensibles que el nostre on un artista, pel sol fet de ser-ho, rep un sou mensual per part del govern. Un sou que li permet dedicar-se a la creació sense la por constant de no arribar a final de mes; sense la necessitat d’haver de buscar una altra feina que li porta més calés a casa però que li treu hores d’escriptura, pintura, música o qualsevol altra manifestació artística. L’artista hauria de poder ser artista a temps complet. Perquè ser artista és un ofici: fora bo que s’entengués així d’una santíssima vegada. Els artistes no ens sentim reconeguts, sinó més aviat bandejats, menystinguts i pràcticament oblidats per part dels poderosos que no destinen ni cinc minuts a canviar res. Ens ofenen ignorant-nos, ens volen cada vegada més superficials i mediocres, amb menys sentit crític i zero armes intel·lectuals. La cultura pot transformar i això no els interessa, als que imposen mesures criminals. Troben que la cultura no cal. No llegeixen llibres ni van al teatre. Us imagineu Rajoy en un concert? O Pedro Sánchez llegint l’obra de Shakespeare? No. Prefereixen gastar milions a donar suport a una església catòlica que no ho necessita. Ara mateix, la precarietat dels artistes consisteix a dedicar-se a la cultura gairebé per amor a l’art. I l’amor no omple la nevera.