Som el gos d’en Mora

Quan passava davant d’un aparador ben guarnit m’encantava en el que el botiguer provava de vendre, i al cap de res de badocar-hi xisclava que ho volia. L’àvia Neus m’estirava per continuar carrer amunt o carrer avall. La sentència era invariable: “Sembles el gos d’en Mora, que de tot s’enamora.” A la dècada dels seixanta del segle passat, encara era molt incipient tot el que domina el segle XXI. Hi havia els aparadors. Hi havia una certa cartelleria exterior a vegades en ceràmica (ChocolatesTorres i Nitrato de Chile) i a vegades amb monumentalitat (el toro d’Osborne). Hi havia la ràdio i els transistors (amb el negre del Cola Cao, la Maria Matilde Almendros des d’España para los españoles i La radiogaceta de los deportes. I hi començava a haver la televisió, que s’obria pas pels menjadors de les cases. Hi havia el No-Do als cinemes, és clar, i els diaris i revistes als quioscos i llibreries. Es podia resistir perquè el bombardeig se centrava en pocs àmbits de la quotidianitat. Ara no. Ara és transversal a l’activitat humana, del consum a la política, de l’oci a l’espiritualitat, de la sanitat a l’educació, de l’esport a l’entreteniment. Les eines per fer-nos comportar els uns als altres com el gos d’en Mora són infinites i infinitament eficients i desvergonyides. Després a vegades ens ho retraiem i a vegades entrem en una catarsi col·lectiva. Ara diem influencer a qui la seva gràcia és aquesta, fer-nos comportar com el gos d’en Mora.