Catalunya i les regions espanyoles

La catalanofòbia és un fet acceptat i conegut a Catalunya, tot i que hi ha una part de la població de la resta de l’Estat que considera que som els catalans amb les nostres peticions impossibles els qui creem aquesta animadversió. Des de les regions espanyoles hi ha diferents raons que justifiquen des de l’“a por ellos”, que respon a una actitud vella i sense raó de ser, fins a aquells que consideren que Catalunya ha guanyat pes econòmic aprofitant-se de la resta de l’Estat. És aquest darrer punt el que volia explicar. El problema de la catalanofòbia és sobretot econòmic i, precisament, és totalment a l’inrevés del que alguns pensen que Catalunya treu un gran profit de la resta de comunitats autònomes. El tema és poc conegut i potser val la pena posar-lo sobre la taula i analitzar-lo.

El primer és el dèficit fiscal, del qual s’ha parlat prou vegades però sense treure’n gaire les conclusions. Segons aquest dèficit, Catalunya paga uns impostos a l’Estat que no li tornen en forma d’inversions, sinó que es distribueixen entre les altres regions espanyoles i el Museu del Prado, per posar un exemple específic. Les regions espanyoles, i els qui saben una mica d’economia, tenen consciència que els arriba cada any una xifra important de diners que procedeixen dels impostos pagats pels catalans. Per als catalans el dèficit fa desaparèixer de l’economia catalana una xifra important de diner que es podria aplicar a sanitat, educació o infraestructures, avui dia molt deixades. Tenim ben presents els problemes de Rodalies, de carreteres promeses des de fa deu anys i altres obres públiques que arrosseguen promeses dels ministres espanyols, siguin del PP o del PSOE.

Els qui veuen amb vergonya l’actuació dels catalans, s’obliden del dèficit i en canvi passen a remarcar com la situació econòmica catalana millora any rere any, tot i que també amb una reducció del creixement any rere any. Obliden l’esforç per crear universitats i altres institucions educatives o de foment econòmic que donen origen a les millores tecnològiques o que afavoreixen la major productivitat de les empeses.

On vull anar a parar amb aquesta explicació? Si tenim en compte que Catalunya es proposa aconseguir la independència, hem de tenir en compte que aquesta provocaria una reducció dels ingressos que la resta de comunitats autònomes reben de Catalunya, via govern central. Aquest és un argument clar i fàcil d’entendre. Des del meu punt de vista, el diàleg que demana el president Aragonès hauria de preveure que una part d’aquest dèficit fiscal s’hauria de mantenir si volem que les regions espanyoles no protestin amb tota la seva força. Aquest dèficit fiscal hauria d’anar-se reduint, però mantenint-se fins que la situació de les regions espanyoles permeti reduir o fer desaparèixer la nostra aportació o, simplement, que aquestes regions aconsegueixin la capacitat de resoldre els seus problemes sense necessitat del finançament català.

La independència no tindrà possibilitats si oblidem que Catalunya està unida amb les regions espanyoles per molts anys d’activitat econòmica. Normalment, Catalunya importa primeres matèries i exporta productes acabats. Actualment una tercera part de la producció es destina a consum intern, una tercera part s’exporta i una tercera part es ven a la resta de regions espanyoles. Un petició d’independència no pot oblidar la història.