La solució no és al camp de batalla

He somiat la guerra, he vist una dona trista que al pas d’uns tancs cuidava un jardí amb l’esperança que la família tornés, una mare que deixava el fill en un refugi i marxava camp enllà no sé on, una filera d’homes dins d’una trinxera encerclant un poble… episodis confusos i angoixants que m’han capturat des de l’espai segur de l’ habitació i que elevats a l’infinit –de l’horror– són els que pateixen en un país real persones reals, posem per cas a Ucraïna. L’única solució és la pau; no aquella que de vegades fa molt més mal i ja sabem a què es referia Raimon, sinó una pau basada en propostes factibles que no en neguin d’entrada la viabilitat a causa dels interessos de la indústria de l’armament o d’una nova configuració del poder global. Una pau que parteixi de l’evidència que la invasió russa és una il·legalitat però que no en faci pretext espuri per rebutjar la via diplomàtica. O és que realment pensen que és possible una victòria militar? Quan? A quin preu? Quantes morts més s’han de produir? Quants desplaçats i refugiats? Allargar la guerra no és una bona opció; com diu Lula da Silva, president del Brasil, no es construeix la pau destruint el món, és millor buscar una solució al voltant d’una taula de negociacions que no al camp de batalla. La pregunta és qui no es vol asseure i per què. Llegeixo que fa un any ambdues parts ja havien acordat sis punts per a un alto al foc i que el Regne Unit s’hi va oposar. Per ordre de qui? Qui hi guanya amb l’expansió de l’OTAN? –que, per cert, no ve d’ara–. Per què Europa desautoritza totes les iniciatives de pacificar la zona i exalça l’enviament d’armes? Quin malson! (Concentració Aturem les guerres, dimecres 26 d’abril a les 19 h davant de l’ajuntament de Girona).