Un tricorni al vidre

No hi havia “crim” en el capítol de dilluns, però en Carles Porta n’hauria comès un d’imperdonable si ens hagués deixat sense la documentació (l’original i la treballada) de l’atracament amb ostatges del dissabte 1 de juny del 1985, a la sucursal del BS de Valls. A les xarxes socials ha triomfat l’excèntric i verborreic exgovernador civil de Tarragona, però el que més posa del capítol va ser comprovar que no fa pas tant que érem Polònia, la que mirem els dijous com a ciència-ficció i entreteniment. Polònia va ser real en aquest país. Dilluns vàrem veure’ns quan érem Polònia. Els bancs obrien dissabte al matí. Els atracadors eren menestrals desencantats del felipisme. Els empleats de banca se la jugaven i pitjaven les alarmes. La Guàrdia Civil s’amorrava a les finestres per veure la situació a dins. Quan ja se sabia que era un segrest amb ostatges, els agents passejaven per davant de la porta com si res passés. La ràdio local retransmetia en directe i els protagonistes li donaven veu. Els segrestadors se sabien voltats perquè veien tricornis rere l’alè que entelava els vidres. La ciutat en ple voltava la sucursal i un dels atracadors pretenia escapar sortint en fila índia amb clients alliberats. Governador i alcalde entraven a pit a negociar amb l’atracador, que s’entregava després de disparar tres vegades al delegat del govern. D’aquella Polònia a la misèria d’ara hi van bocamolls com Manel Bustos, que s’oferia de delator a la policia patriòtica.