IA versus IH

El debat al voltant dels perills que s’albiren en la intel·ligència artificial no és com el d’altres revolucions tecnològiques: la roda, la impremta, la màquina de vapor i internet es plantejaven reptes a escala humana, van propiciar un creixement exponencial de la humanitat, de les seves condicions de vida i del seu coneixement de la realitat, i van generar alhora problemes que esdevingueren oportunitats: amb la roda proliferà la població, però també s’organitzà el poder; amb la impremta les guerres de religió van ser el revés negatiu d’una innegable democratització del coneixement; la màquina de vapor va destruir feines però en va generar moltes i va consolidar unes estructures polítiques, les de l’Estat, que fins ara han protagonitzat l’ordre mundial; i internet ha suposat la destrucció gairebé completa del dret a la intimitat, però ha permès resoldre el repte de l’espai en l’accés al coneixement. No és possible, per tant, utilitzar a priori categories morals per qualificar els avenços actuals i en qualsevol d’ells es reprodueix la tensió entre goril·les (a la caça de l’oportunitat) i bonobos (preocupats pel benestar de la resta) i entre els qui tenen el poder i els que s’hi sotmeten.

Però IA és UNA altra cosa, i espero que no s’entengui en sentit apocalíptic. Les oportunitats que ofereix la intel·ligència artificial són de la mateixa dimensió, enorme, que els seus perills, perquè res és de franc, i si la pretensió última és que la màquina sigui competent per fer-ho tot (des d’una simfonia fins a una truita de patates), tot abasta massa. Aquesta vegada l’avenç destruirà més feina de la que pugui crear. I si la foto, el poema, l’escriptura notarial, la sentència, l’article de diari, l’operació quirúrgica, el pilotatge de qualsevol nau, l’assistència fisioterapèutica, l’assessorament fiscal, la classe ocurrent, l’avaluació de capacitats i competències, la fabricació de lleis i la priorització d’objectius els resol millor la màquina que nosaltres, ¿quin sentit tenen la recent vaga de lletrats de l’administració de justícia o les que arriben organitzades per oficials o jutges? ¿De què es podran queixar els anestesistes, els brokers de la borsa, els maquilladors o tots els experts de l’audiovisual?

Molta gent desitja treballar menys, però de seguida recordem que estar a l’atur, fins i tot cobrant, en general aliena. Quan ja ningú en edat de fer-ho treballi, quan tot siguin vacances, ¿serem capaços de sentir-nos feliços, sols esperant cada cert període una renda universal producte de la nostra aportació de dades al sistema, amb què pagar l’oci i altres béns de consum, prèviament fabricats i oferts gràcies a aquesta informació? I aquesta cadena entre renda-pinso i consum per a l’empresa, qui la regularà i com? Aquests dies se celebren a Barcelona a la vegada un congrés sobre la feina del futur i un altre sobre el paper que pugui/hagi de tenir la IA en la creativitat artística. No és casual, i si el primer es pregunta, entre altres coses, pel tipus de pacte que s’hagi d’establir entre els que tenen el poder (qui seran?) i els que el suporten, al segon estaven debatent si som o no més creatius que un robot que aprèn.

Reflexions del passat, pensades en clau noucentista, oblidant els teòrics de les ciències socials l’advertiment que els científics (els de debò) estan fent. Això no és una broma, ni un reflex del passat, ni un cavall que es pugui domar amb més o menys paciència. El salt quàntic que significa que aquesta IA aprengui obliga a plantejar-se si la intuïció no és una acumulació de dades amb resposta automàtica i si no ho pot acabar fent millor qui no pot tenir cap malaltia cognitiva.

Mentrestant, ni nosaltres ni els nostres invents no hem estat capaços de resoldre les preguntes eternes sobre el sentit de la vida, l’angoixa existencial o la felicitat. En entorns de contínua millora material tornen les onades de suïcidis, la queixa constant, els trastorns alimentaris, la depressió. El laboratori A-Lab, a la Universitat de Berkeley, investiga sobre nous materials per a plaques solars més eficients o bateries que no necessitin metalls rars gairebé sense supervisió humana les 24 hores del dia, centuplicant la capacitat d’altres laboratoris. Si a la màquina ja no li cal l’humà per funcionar, qui assegura que no es convenci de prescindir-ne per a tot? On és el dic de contenció i com sabrem fins quan serem capaços de posar-lo? Si perdem de vista el paper sagrat que representem en la creació i la Transcendència que ho ha fet possible, sens dubte que IA guanyarà la partida a IH.