Dignitat

Avui tocaria parlar del Primer de Maig, però és que la reflexió és relativament succinta i, per què no dir-ho?, tristament recurrent any rere any: cal combatre l’atur, apujar els sous, millorar les condicions de treball i fer polítiques perquè els més vulnerables se’n surtin. Punt. Dit això, aquests dies hi ha hagut un altre tema interessant: el concert de Bruce Springsteen i tot el seguici de celebritats que l’han acompanyat. Sense negar el talent ni el carisma del Boss ni la rellevància dels personatges que l’han vingut a veure a Barcelona, feia patir una mica la unció d’alguns envers situacions que no ens haurien d’esverar tant si fóssim un país “normal”. Per exemple, que un cantant saludi en la llengua del lloc que visita hauria de ser d’allò més comú. I l’exaltació d’aquest petit gest ja dona la idea de com de maltractats ens sentim com a catalans. També és significatiu que alguns mitjans de certa corda hagin intentat silenciar o emmascarar amb mentides ben barroeres aquesta simple salutació afirmant que Springsteen va dir “Hola, España”, mentre el so de les imatges negava la manipulació. Tot plegat és una mica depriment: som on érem. Igual com el feminisme reivindica que a les dones ja no ens cal ser validades estèticament o moralment per un home o una societat, com a nació ja no hauríem de menester bones paraules d’artistes o dignataris per sentir-nos dignes.