Dignitat

Avui toca­ria par­lar del Pri­mer de Maig, però és que la reflexió és rela­ti­va­ment suc­cinta i, per què no dir-ho?, tris­ta­ment recur­rent any rere any: cal com­ba­tre l’atur, apu­jar els sous, millo­rar les con­di­ci­ons de tre­ball i fer polítiques perquè els més vul­ne­ra­bles se’n sur­tin. Punt. Dit això, aquests dies hi ha hagut un altre tema interes­sant: el con­cert de Bruce Springs­teen i tot el seguici de cele­bri­tats que l’han acom­pa­nyat. Sense negar el talent ni el carisma del Boss ni la rellevància dels per­so­nat­ges que l’han vin­gut a veure a Bar­ce­lona, feia patir una mica la unció d’alguns envers situ­a­ci­ons que no ens hau­rien d’esve­rar tant si fóssim un país “nor­mal”. Per exem­ple, que un can­tant saludi en la llen­gua del lloc que visita hau­ria de ser d’allò més comú. I l’exal­tació d’aquest petit gest ja dona la idea de com de mal­trac­tats ens sen­tim com a cata­lans. També és sig­ni­fi­ca­tiu que alguns mit­jans de certa corda hagin inten­tat silen­ciar o emmas­ca­rar amb men­ti­des ben bar­ro­e­res aquesta sim­ple salu­tació afir­mant que Springs­teen va dir “Hola, España”, men­tre el so de les imat­ges negava la mani­pu­lació. Tot ple­gat és una mica depri­ment: som on érem. Igual com el femi­nisme rei­vin­dica que a les dones ja no ens cal ser vali­da­des estètica­ment o moral­ment per un home o una soci­e­tat, com a nació ja no hauríem de menes­ter bones parau­les d’artis­tes o dig­na­ta­ris per sen­tir-nos dig­nes.