El terror de veritat

La meva primera visió d’un CDR va ser el matí del 3 d’octubre del 2017 a la plaça Mercadal de Balaguer. Algunes dones de mitjana edat havien muntat una sèrie d’activitats lúdiques per a la canalla. Hi vaig reconèixer una veïna de la qual no en sospitava cap activisme polític. La idea de l’activitat, em va dir, era que els infants estiguessin distrets i així alguns pares quedessin alliberats i poguessin anar a tallar carreteres durant unes hores. Eren temps de canvi i d’insurrecció pacífica, de murs que queien, de revolta sense violència.

Dijous, el jutge Manuel García-Castellón va donar per enllestida la instrucció contra 12 membres de CDR detinguts el 23 de setembre del 2019, als quals s’acusa ni més ni menys que de terrorisme. L’acusació s’ha construït gràcies a la insistència de la fiscalia –de qui en depèn?, es vantava Pedro Sánchez fa un temps– davant d’uns informes febles i inconcrets de la Guàrdia Civil sobre possibles explosius que mai no han estat vistos i amb comparacions amb ETA absolutament delirants. La instrucció ha estat plena d’irregularitats en el dret a la defensa, en coherència amb el que fa la justícia espanyola quan té al davant l’amenaça del terrorisme, sigui real o de ficció.

No hi ha hagut revolta més pacífica que la que vam viure el 2017. Però les conseqüències judicials contra aquests i altres activistes són avisos per al conjunt d’un moviment que ha demostrat ser capaç de posar setge al règim del 78. Terrorisme no és tallar una carretera ni aturar un aeroport. El terror de veritat és viure en un Estat que et pot tancar durant anys a la presó amb un grapat d’informes demencials, i que això passi amb la passivitat d’uns polítics domesticats que encara somien taules de diàleg amb el carceller i que, en lloc de reconèixer la realitat, prefereixen mirar-se al mirall i veure-hi, indolents, una mala barreja de Gerry Adams i Nelson Mandela.