[D]
1
Opinió
Periodista - 2 maig 2023 2.00 h

Tribuna

Qüestió de participació

- Periodista

D’aquí a deu dies comença, formalment, la campanya electoral de les municipals, malgrat que tothom sap que la campanya real ja va començar fa mesos i, en algun poble, fa anys. La convocatòria de les eleccions municipals és una de les que registren, habitualment, els índex més alts de participació. Tots sabem que l’Ajuntament juga un paper important en les nostres vides i volem decidir qui dirigirà aquesta administració que gestiona les coses que tenim més a prop.

En aquesta convocatòria, alguns candidats de les grans ciutats llueixen la reducció de despesa en actes o marxandatge de campanya: redueixen el paper i aposten per les xarxes socials (“que són gratis i arriben a molta gent”, diuen). En algun lloc, fins i tot, ho venen com una manera de demostrar el seu compromís amb el medi ambient i l’entorn. A les ciutats, els actes, els mítings i, fins i tot el porta a porta dels partits, llueixen molt. El públic està garantit i els partits es reserven les estrelles per a aquestes intervencions. Busquen l’impacte de la marca i el missatge a través dels mitjans de comunicació i de Twitter, perquè tot i que la política municipal és la política del cos a cos, és impossible visitar tots els veïns de grans ciutats per demanar-los el vot en persona o explicar-los les propostes del programa electoral.

PETITS MUNICIPIS.

Però no tot el país està fet de grans ciutats. A Catalunya, tenim 591 pobles de menys de 2.000 habitants. De fet, n’hi ha 331 que no arriben ni als 500 habitants, i difícilment rebran la visita de les estrelles dels partits. Com són les campanyes en aquests pobles? Evidentment, no tenen res a veure amb les que veiem per la televisió. Als pobles petits, la política municipal és de cos a cos, veritablement, i les campanyes són autèntics laboratoris de proximitat i participació.

Els percentatges de participació sempre són molt més alts als pobles petits que a les grans ciutats. És als petits municipis on hi ha el veritable cos a cos on els veïns se senten més compromesos amb el deure de participar. En les eleccions del 2019, en un moment en què els índexs de participació encara anaven lligats al moviment de l’1-O, a Barcelona es va registrar una participació del 66% (al 2015 va ser del 60%), mentre que en pobles petits com Sant Jaume de Frontanyà, Torrelavit o Savallà del Comtat els índexs de participació superaven amb escreix el 80% i, en alguns casos, com a Gisclareny, superaven el 90%.

EL CANTÓ FOSC.

Això, que des del punt de vista del sistema democràtic és una gran notícia, a vegades també té un cantó fosc. I amb això no vull dir que això que ara explicaré passi en cap dels municipis esmentats. Desconec si és el cas o no. Però sí que puc assegurar que, en alguns pobles d’aquest país, alguns veïns encara avui dia –en ple segle XXI– se senten obligats a anar a votar a les eleccions municipals perquè encara queden reductes de partits o, més aviat, persones que representen aquests partits, que els truquen o els van a buscar a casa seva, papereta en mà, i els acompanyen fins a la mesa electoral que els pertoca el dia de les eleccions. Aquesta pràctica, que recordo de la meva infantesa, en ple procés de transició democràtica –quan els hereus de la dictadura necessitaven maquillar la seva imatge i vestir-la de democràcia acceptant que els veïns podien anar a votar, sempre que els votessin a ells–, és la imatge més miserable de la convocatòria electoral. Per això, i per si encara hi ha algú que tingui dubtes: el vot és lliure, personal, intransferible i secret. I l’abstenció és un dret individual que ningú no pot ni ha de qüestionar. Als pobles petits, sovint hi ha una sola mesa electoral, amb la qual cosa els partits difícilment poden intuir de qui són els vots que reben o deixen de rebre.

LA PARTICIPACIÓ.

Sempre he defensat la participació en la convocatòria electoral com un dret que s’ha d’exercir perquè crec que totes les veus són importants. Però, de la mateixa manera, puc entendre aquells que, davant de l’actual context, no saben quines són les sigles que més els representen, malgrat que en les eleccions municipals és relativament fàcil tenir la informació que necessitem per escollir les persones (per sobre de les sigles) que ens volen representar a l’Ajuntament. I una de les paradoxes, malgrat la proximitat, és que encara a hores d’ara no podem optar per les llistes obertes als municipis de Catalunya. Els partits es resisteixen a fer el pas. Igual que encara hi ha polítics que es resisteixen a activar projectes de participació real. No n’hi ha prou de triar el color dels gronxadors. Els projectes participatius de veritat són enriquidors per a la població civil i per als polítics que ens representen i acaben revertint en benefici del poble, per si algú té dubtes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Cati Morell
Altres articles de l'autor

Publicat a

Més llegides