Dos fills de barber i la Cultura

He triat la foto que il·lustra aquest article perquè m’agrada i perquè reflecteix el que ens uneix als qui vam ser periodistes d’El Punt i l’amistat que encara mantenim tants anys després d’haver-nos conegut. L’excusa per publicar-la és que aquest vespre, a les 7, a la Biblioteca Julià Cutiller de Llagostera es presenta el llibre Sempre tindré París, que ha escrit l’Àngel Quintana i que ha publicat L’Avenç. L’encarregat de la presentació no és altre que un llagosterenc de cap i de cor que ara viu a Girona, en Joan Ventura Brugulat. I em ve de gust perquè voldria escriure sobre el llibre, però no podria dir res millor del que va explicar l’Àngel quan va ser entrevistat en aquest diari per l’Eva Vàzquez. O sigui que els recomano el llibre i els demano que el llegeixin, perquè és un relat iniciàtic en el món del periodisme i la crítica cinematogràfica com diu el subtítol de la presentació de Llagostera, però és molt més. No són només les històries que va viure l’Àngel, és un relat d’iniciació i de comprensió del món mitjançant la lectura, i també és un cant a l’amistat. Conté reflexions profundes que fan que la mirada del jove Àngel es converteixi en un inici del compromís ètic i estètic que ha mantingut i augmentat amb els anys.

L’Àngel Quintana és fill del barber d’Ullà, el seu poble, i en Joan Ventura és fill de barber de Llagostera i ell mateix es va autodefinir com L’aprenent de barber, títol del seu llibre més personal. A la foto hi ha l’Imma Merino, parella de fet cinematogràfica i periodística de l’Àngel, tot i que no es coneixien quan ell va anar amb vint anys a París. Hi ha també en Salvador Garcia-Arbós, el nostre gastropredicador. Però hi podia haver hagut més gent, aquell dia, al Plaça del Vi 7.

No hi és a la foto el presentador del llibre a Girona, el periodista Miquel Riera, amic íntim de l’Àngel des de sempre, de nens a Torroella, on van estudiar als gabrielistes i ho van fer tot junts, fins i tot anar a estudiar periodisme a Barcelona i començar a treballar a la primera redacció del Punt Diari. I, és clar, van anar junts a París, aquells nou mesos entre el 1983 i el 1984, abans d’acabar la carrera, fer cinema i acabar tornant al seu diari. La foto de la portada i la contraportada del llibre retrata qui eren en aquell moment l’Àngel i en Miquel, inseparables llavors, sobretot ni quan dormien en un llit de matrimoni a l’apartament de París que es podien permetre.

Si llegeixen el llibre hi trobaran un primer capítol impactant, amb la visita a l’ambaixador d’Espanya Joan Reventós amb una carta d’Ernest Lluch a la butxaca que no van fer servir. Però m’agrada recordar uns anys després, al final dels vuitanta, quan Joan Ventura, com a redactor en cap de Cultura d’un diari que llavors només s’editava a Girona, va reunir una secció de luxe: Miquel Pairolí, Àngel Quintana, Pere Puig, Imma Merino i Jordi Falgàs, amb la Terry Garcia i la Montse Vila aprenent l’ofici i un becari jove que ha fet escola i ara és el màxim responsable de Cultura: Xavi Castillón. L’Àngel Quintana, que va deixar el periodisme i es va dedicar a les crítiques i a la universitat, de la qual és catedràtic i degà de Lletres, defineix aquells anys com “la nostra edat d’or”.