El treball no dignifica

Fa un temps un amic meu va obtenir tot cofoi la plaça interina de cuiner en un restaurant de vaixella lluent i el glamur es va acabar quan va ser informat que, enllestit el servei, abans de tornar cap a casa primer havia de netejar els lavabos. Mai n’hi ha hagut, de glamur, a la feina, ni tan sols en té la massa ben remunerada de ministre, mireu si no el paperàs d’en Bolaños pidolant espai a la tarima i humiliat sense pietat per l’acomodadora de les butaques. A la manca de glamur, s’hi afegeix una conjunció adversa que va empobrint la classe treballadora, amb els sous continguts i els preus desbocats, sense que els sindicats majoritaris trobin oportú desenterrar la destral. Per això acabem de viure un Primer de Maig desinflat, amb tan poca gent als carrers que no sabies si n’hi havia més a Girona o a la capital catalana. Després hem conegut que mai tants havíem estat treballant alhora –20,8 milions cotitzant a tot l’Estat– però, malgrat l’eufòria oficial, la lletra petita de l’atur diu que es manté la desocupació de llarga durada i les nul·les expectatives per als joves. Hores abans de la festa obrera, la repetició de l’incombustible programa d’humor televisiu APM ens mostrava com enviaven una reportera al torneig Comte de Godó amb l’objectiu de copsar l’essència de la fauna enllustrada que papalloneja tot volt de les pistes de tennis. Es veien tres paios degustant líquids dubtosos en gots de plàstic i la reportera s’hi atansava per preguntar-los si havien fet campana a la feina per poder assistir a la distingida cita esportiva. “No”, responia el que tenia més bufera, “jo tinc sort, jo soc empresari”, i en dir-ho semblava que li brillava l’implant daurat del premolar. El segon també proclamava, ufanós, la mateixa posició laboral, mentre que el tercer precisava: “Jo soc el pringat de tots tres, jo soc empleat... de banca.” Programa d’humor, però personatges reals. Encara rai que no tots els empresaris són tan ostentosos ni tenen tanta tirada a fer campana. Sense proposar-s’ho, la tele catalana acabava de sintetitzar millor que cap telenotícies la realitat d’aquest Primer de Maig i de tots els que l’han precedit. Des de l’edat de l’alletament, ens han fet creure que el treball ens dignificava però és mentida, treballar no dignifica, treballar desgasta i la sort la tenen els que no ho han de fer per viure.