Opinió

Tribuna

La pressa

“La pressa, en si mateixa, no és dolenta si no és mera inèrcia. Però quan esdevé inercial, aleshores hi ha en la pressa una peresa de pensar. Qui corre no pensa
“El caos de la hiperactivitat és una xacra formidable que esclafa les dinàmiques de socialització, això és, la llavor de qualsevol revolta que pretengui prosperar

La pressa és un dels signes que marca els temps moderns. Una pulsió encomanadissa, que fa que tots –poc o molt– anem de corcoll, fonamentalment a les grans ciutats. Des de la Revolució Industrial el temps s’ha accelerat i la durada per recórrer una distància entre dos punts ha disminuït a nivells inimaginables. A hores d’ara sembla molt difícil moderar aquest mal que erosiona l’esperit. La pressa, en si mateixa, no és dolenta si no és mera inèrcia. Però quan el moviment dels cossos esdevé inercial, aleshores, hi ha en la pressa una peresa de pensar. Qui corre no pensa. L’angoixa, anul·lada tota la càrrega vital d’aquesta, s’imposa davant de qualsevol altra circumstància. Un llast que dificulta parar atenció als grans reptes del segle XXI: la hipervigilància, la intel·ligència artificial, la crisi migratòria, la qüestió climàtica o una violència estructural que sembla arrelar en nosaltres fins al punt d’esdevenir insensibles al proïsme. La pressa i la indiferència són vessants indestriables.

Vivim en el regne de la urgència. Però aquesta relació amb el temps no és innocent. Hi ha una elecció –sempre escollim a desgrat de l’aparença– darrere d’un estil de vida on la lentitud està mal vista. I tanmateix, distingir la veritat de la mentida demana temps. La pressa és enemiga del sentit crític. I si bé és cert que no hi ha vida sense risc, córrer a tota hora invalida qualsevol judici estètic. I ja se sap –o no com caldria– sense estètica no hi ha ètica, i el greuge se’ns imposa sense cap discerniment. La sensibilitat vol calma per veure-hi clar. Mirar-se cara a cara, tenir temps per reconèixer-se –aturar-se és un acte revolucionari–, emmirallar-se en l’altre és la condició indispensable per recuperar la fe en una societat equilibrada.

Les xarxes socials, a més dels mitjans de transport, han accelerat aquesta sensació de temps que fuig sense motiu tan característica del món contemporani. La filòsofa Anna Pagès ens adverteix que la pressa és el “revers del temps”, una manera de “fer-lo morir”. Al meu entendre, hi ha en aquesta forma d’ànsia extrema una inconsistència temporal que estrafà una de les dimensions fonamentals de l’existència. Perquè, al capdavall, la nostra humanitat només té lloc quan som conscients de la temporalitat. El pas de les hores ens emmotlla i abolir aquesta percepció –que equival a la percepció de la mort, de ser-ne conscients– és una manera com una altra de morir en vida.

La por és el motor de la pressa. La por que el poder instiga. Ambdues, la pressa i la por, s’allunyen de qualsevol imperatiu moral. Neguen, en temps convulsos, l’empatia com a pont entre individus. Hi ha un decaïment general de l’amor en totes les seves formes. De l’eros al pragma, la dissolució dels vincles esdevé una norma de la modernitat en ple auge de l’individualisme. L’odi a la vellesa –l’edat és el mirall del temps– n’és una de les formes més abjectes. També la philia, l’amor entre amics –els dos cossos en una ànima d’Aristòtil– no escapa dels efectes de la pressa. Són habituals locucions on “la manca de temps” palesen noves formes d’estatus econòmic que, en realitat, oculten frustració i neguit. El caos de la hiperactivitat és una xacra formidable que esclafa les dinàmiques de socialització, això és, la llavor de qualsevol revolta que pretengui prosperar.

Com afirma l’Anna Pagès –i jo pregunto–, és la pressa una “fugida de l’instant present” i, encara més, “l’intent per cancel·lar l’experiència immotivada de l’amor”? L’instant –com a mesura mínima del temps– en veritat que és fugaç, però la suma d’instants que conformen una vida cal paladejar-los en la consciència de l’espai, pausadament, en la seva significació poètica. Al capdavall, la poesia, com la música –ara penso en Vladimir Jankélévitch– “potencia l’esdevenir” –més enllà de la simple immediatesa– en la seva dimensió més perdurable.

Parar-se a pensar, en els temps que corren, és anar a contracorrent. La quietud no està ben considerada. I tanmateix, Heròdot ja avisava: “La pressa és l’origen del fracàs.” El món, certament, apunta en una altra direcció: la pressa s’imposa sense treva de resultes d’una societat altament tecnificada, demogràficament incontrolada i opulenta, bo i les múltiples formes de precarització. Som petites illes navegant a la deriva. I no obstant això, la pressa és un problema que ens convida a abordar-lo. Ni que sigui un mer acte de resistència. El temps, mentre hi ha vida, encara és nostre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.