La mobilitat en campanya (II)

La mobilitat l’hem d’analitzar en el seu conjunt i no sols la que afecta els cotxes. Als barris més envellits i perifèrics el transport públic és l’alternativa per arribar a qualsevol punt de la ciutat en cinc minuts. Moure’s per la ciutat no és fàcil. La coexistència de diversos mitjans de desplaçament complica molt una mobilitat cada vegada més incerta pels perills que comporta. Un estudi recent del RACC conclou que una quarta part dels ciutadans es veuen insegurs quan transiten per les zones de vianants. Les actituds incíviques sovintegen i el perill és permanent. En aquest mateix informe es diu que un 25% dels patinets o les bicicletes han tingut un ensurt o un accident en el darrer any. Aquests incidents, normalment lleus, han afectat el 15% dels vianants. Conductors i motoristes es queixen del descontrol dels patinets elèctrics i dels ciclistes perquè no compleixen les normes de circulació. Els vianants es queixen dels ciclistes i dels patinets, i els ciclistes ho fan de les motos i dels cotxes. La percepció d’inseguretat segueix el model de la cadena tròfica: el gros es menja el petit. El més feble és sempre el vianant. A la ciutat, els que cometen més irregularitats són els patinets i els ciclistes a parts iguals. Curiosament, la percepció canvia segons l’usuari. Els usuaris de patinets consideren més perillosos els vianants i els de les motos pensen que ho són els patinets. Les actituds de risc varien segons l’usuari. El vianant té conductes de risc quan camina i creua carrers mirant el mòbil. Els patinets en tenen més quan superen els límits de velocitat i circulen per les voreres. Les motos, quan avancen de qualsevol manera i superen els límits de velocitat. Els conductors de cotxes, quan no assenyalen les maniobres o consulten el mòbil mentre condueixen. Qui ho controla, això? Ningú. Dit això, pacificar s’ha convertit en un verb buit de contingut perquè la pràctica no millora la convivència entre els vehicles de mobilitat personal, els cotxes i els vianants. Els governs s’han de plantejar urgentment la manera de controlar el compliment de la norma i sobretot la protecció dels més febles, les persones. Per una societat cada cop més envellida, s’ha de fer una planificació general i urgent que elimini els obstacles i redueixi la quantitat de taules, cadires, pissarres i tendals dels espais reservats a vianants.