Ni l’Europa de Macron, ni la de Scholz

El president francès Emmanuel Macron es presenta com a ferm paladí de la “sobirania europea”, i la vol prioritzar en el camp de la defensa. Una veritable “Europa de la defensa” comportaria poder militar i actuacions conjuntes en catàstrofes naturals. Tornant de la Xina a l’abril, Macron va fer unes polèmiques declaracions sobre Taiwan, on advocava perquè Europa no cedís a pressions per esdevenir “seguidors” dels Estats Units. Afirmà que havia de preservar la seva “autonomia estratègica” i evitar veure’s atrapada en crisis “que no són les nostres” entre Washington i Pequín. L’endemà mateix, la Xina encetava exercicis militars entorn de Taiwan. Pas a pas, es prepara per envair l’illa.

Cal molt d’atreviment per equiparar la dictadura xinesa amb el nostre ferm aliat històric en temps de guerres i postguerres, i que lidera l’assistència militar a un país europeu envaït. L’antiamericanisme és una vella tradició francesa (i catalana), que retrata força complexos i enveges. Les crítiques al president gal foren immediates a totes dues ribes de l’Atlàntic, sobretot a l’est d’Europa. El ministre d’Afers Estrangers ucraïnès lamentà els retards en el proveïment de municions que la mateixa Unió Europea ha decidit, i qüestionà la seriositat d’aquesta pretesa “autonomia estratègica”. Casualment, els incompliments venen de la insistència de París que les municions siguin fabricades a la UE.

Putin hauria guanyat la guerra i el nostre continent sencer viuria amenaçat, si no fos pel valent sacrifici ucraïnès i pels nord-americans. Envien a Kíiv més del doble d’ajut –militar, humanitari i financer– que la suma de tota la UE. Armats de tan poderoses raons, no trigaren gens a recordar que França és dels països europeus que menys ajuden els ucraïnesos proporcionalment. Macron busca una aura de prestigi a fora per cobrir un panorama interior desolador per la calamitosa gestió de la reforma de la jubilació, entre d’altres. Un estat que es creu en la necessitat de prohibir les llengües pròpies en els plens municipals és un projecte decadent, sense autoconfiança ni futur. No té res a oferir a la resta d’Europa, per moltes proclames de grandeur que facin. Hauríem de ser autònoms estratègicament, és clar. Tanmateix, ben entrat el s. XXI encara som incapaços de resoldre els nostres propis problemes sols, i ens aprofitem del paraigua militar estatunidenc.

Així sembla que voldria romandre el canceller alemany Olaf Scholz, segons el seu discurs al Parlament Europeu en ocasió del Dia d’Europa, el 9 de maig. Envià diversos dards a Macron: “Qui persegueix el somni d’un poder mundial europeu, qui serveix fantasies de potència nacional, està atrapat en el passat.” Fa la sensació que qui s’aferra al passat és Scholz. L’era d’Europa –en especial, Alemanya– com a gegant econòmic i ensems nan polític i militar sota l’ala de l’Oncle Sam s’ha acabat. Aquests temps no tornaran. Europa ha d’estar a l’altura de les seves responsabilitats globals, inclosa la crisi de Taiwan. Passada la seixantena, el projecte europeu ha de superar l’adolescència i assumir amb naturalitat l’evidència que som una potència mundial.

Quan Emmanuel Macron fa declaracions, només parla per França, i amb prou feines. Es pot argumentar que tampoc no hem votat Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea. Tanmateix, ella ostenta un càrrec comunitari amb la legitimitat de l’aval del Parlament Europeu. L’alemanya, per cert, sí que ha estat receptiva a la petició de l’administració Biden de treballar plegats per confrontar-se amb el creixent poder econòmic i militar de la Xina. La representant europea diu que les relacions amb Pequín dependran de com interactua amb la guerra de Putin, mentre insisteix que Europa no vol tallar els lligams econòmics, socials, polítics i científics amb el gegant asiàtic.

L’impacte sobre l’economia europea de les sancions a Rússia semblarà una bagatel·la comparat amb el que suposaria un xoc amb la Xina arran d’un atac a Taiwan. Gràcies al coratge dels ucraïnesos i a les armes, sobretot americanes, aquesta eventualitat és ara menys probable. El fracàs de l’Operació Especial de Putin ha servit d’avís a navegants a Pequín. El somni de Macron és omplir el buit que deixà la retirada de la cancellera alemanya Angela Merkel el desembre del 2021. Però Europa no servirà de corretja de transmissió per a l’arrogància francesa. Emmanuel Macron no ens representa. Olaf Scholz, tampoc. És ben palès que anem justos de talent.