Algunes lliçons sobre l’ocupació
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Xevi Masachs, Francesc Espiga, Toni Brosa, Toni Romero, Susanna Oliveira, Guillem Vidal, David Brugué, Ure Comas, Irene Casellas i Anna Puig.
Els fets viscuts aquesta setmana a l’entorn dels blocs ocupats a la plaça Bonanova de Barcelona aporten algunes lliçons sobre aquest moviment social. En primer lloc, l’irresponsable comportament de Ciutadans, Vox i Valents demostra que hi ha partits polítics que en lloc de solucionar problemes estan disposats a crear-ne amb l’objectiu d’esgarrapar vots. En segon lloc, resulta preocupant la facilitat amb què determinats mitjans de comunicació, determinades formacions polítiques i determinades empreses poden alterar el relat real dels fets únicament per interessos personals que res tenen a veure amb la convivència als barris afectats. D’ocupacions n’hi ha de moltes classes, algunes amb finalitats culturals i de dinamització d’edificis abandonats pels grans tenidors, i no es pot criminalitzar tot un moviment amb l’excusa que existeixen màfies dedicades a un altre model, el que consisteix a entrar en pisos per delinquir-hi i molestar els veïns.
Afortunadament, el barri on aquesta setmana ha estat a punt d’esclatar un autèntic polvorí té una associació de veïns assenyada que s’ha encarregat d’aportar els matisos necessaris per desmuntar la demagògia i la violència amb què alguns han pretès posar fi a unes ocupacions que fa cap a deu anys que duren. Un període durant el qual no hi ha hagut problemes significatius amb els inquilins dels blocs ocupats i durant els quals el propietari, la Sareb, no n’ha volgut saber res, ni ha intentat accelerar cap desnonament; fins que la convocatòria de les eleccions municipals ha fet sortir a escena tota una sèrie de gent forastera que res té a veure amb el barri. Hi ha tingut un paper significatiu Desokupa, la controvertida empresa dedicada a recuperar pisos ocupats quan la llei fa tard i que aquí ha buscat una plataforma publicitària, encara que fos a costa de posar la situació al caire de l’abisme. Al final les imatges han parlat per si mateixes: quatre-cents manifestants a favor del moviment ocupa contra cent que el condemnaven, fins al punt que les televisions estatals s’han vist obligades a matisar la visió dantesca i falsejada que de bon principi n’havien donat.