Dormir allà on el poeta va morir

Malalt, can­sat, der­ro­tat, feia la reti­rada al cos­tat d’una riuada de repu­bli­cans –mig milió– que en 15 dies d’hivern, entre el 27 de gener i el 10 de febrer de 1939, van pas­sar la fron­tera empai­tats per l’exèrcit fran­quista i trac­tats com bes­tiar en el país de la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat. Ell no volia mar­xar, hau­ria pre­fe­rit aca­bar els seus dies en una cuneta, però va con­ti­nuar el viatge i amb penes i tre­balls va bai­xar a dos quarts de sis, la tarda plu­josa del 28 de gener, a l’estació de Cot­lliure, sense equi­patge i acom­pa­nyat de la mare, d’un germà i la seva dona i de l’escrip­tor Cor­pus Barga i es va allot­jar en un modest hotel de nom Bougnol-Quin­tana on 26 dies després, el dime­cres 22 de febrer, va morir als 64 anys, al cos­tat del mar i amb aquests dies blaus i aquest sol de la infància que el venien a bus­car. Recu­pe­rem el lli­bre de Xavier Febrés Els últims dies de Mac­hado, que refà la història del des­ter­ra­ment del poeta i traça l’igno­miniós recor­re­gut per una França des­bor­dada, pusil·lànime i incapaç d’enten­dre que l’allau humana que rebia amb des­con­fiança i menys­preu la for­ma­ven els refu­gi­ats de la pri­mera bata­lla de la Segona Guerra Mun­dial. Vui­tanta-qua­tre anys després, aque­lla pensió on Mac­hado va ser vet­llat per una nom­brosa repre­sen­tació d’exi­li­ats i des d’on fou por­tat a coll fins al cemen­tiri –mai no hi fal­ten flors, car­tes, pedres, la tri­co­lor– s’ha con­ver­tit en un Airbnb, empresa d’allot­ja­ments en línia, i s’ha per­dut l’opor­tu­ni­tat de recu­pe­rar-la com a lloc de memòria democràtica en no sufra­gar l’Ajun­ta­ment l’ele­vat preu que en dema­na­ven els pro­pi­e­ta­ris, tot i els esforços de la fun­dació que porta el seu nom. Ningú –més poderós, cap estat– no hi va poder posar de la seva part? Trist, eloqüent oblit.