Centralisme electoral

En les eleccions del 28-M s’haurà de fer una interpretació diferent d’allò que passi a Barcelona, a la resta del territori català i sobretot a Espanya. El centralisme acapara l’atenció electoral com si la resta no existís o bé participés en un altre tipus d’elecció. Per molts esforços mediàtics, el centralisme Barceloní és màxim. Sovint fa la sensació mediàtica que Colau, Collboni, Trias o Maragall poden esdevenir virreis catalans, quan a la majoria de pobles i ciutats catalans interessa cada cop més que els seus consistoris estiguin al marge de la política general. Més d’un candidat demana aquests dies no ser visitat per la directiva central del partit ni donar massa visibilitat a les sigles.

Madrid porta la batuta del centralisme polític. El 28-M s’ha convertit en el termòmetre de les eleccions generals que previsiblement seran convocades abans de Nadal i després dels ponts de desembre. És a dir, el diumenge 17 de desembre. Els partits majoritaris creuen que s’ho juguen tot en les generals i que es pot canviar el cicle. Els tècnics socialistes estan convençuts que si Pedro Sánchez aconsegueix que el PSOE guanyi al País Valencià, les Balears i la ciutat de Barcelona, obrirà el camí per guanyar les generals. El PP veu com a triomf de futur guanyar a l’Ajuntament i a la Comunitat de Madrid, i també a Múrcia. Són resultats que serveixen de termòmetre als dos partits majoritaris, enfocats a alternar-se en el poder com van fer amb un cert èxit i concòrdia a final del segle XIX, principi del XX. Cánovas del Castillo i Mateo Sagasta. Conservadors i progressistes.

Lluny de les majories absolutes, les alternances dels darrers anys –ara PP, ara PSOE– són difícils. Segons totes les previsions, el PP difícilment podrà governar enlloc sense Vox i el PSOE tampoc ho podrà fer sense Podem o Sumar, i menys sense Bildu, ERC...

Malgrat tot, el centralisme de Barcelona i Madrid continua, i encara pensen que quan plou al centre plou a pertot.