Ensopegant, però pel bon camí

El diari “La Verdad”, d’Alacant, ha publicat a la seva “Tribuna abierta” un escrit de Miguel Navarro que duu el títol “La lengua valenciano-occitana”. És un escrit molt interessant, no pas pels errors que conté, sinó per l’actitud.

El senyor Navarro diu que Jaume I instal·là 50.000 occitans a les terres valencianes i mallorquines, mentre 2.000 catequistes, actors, “professors de Lemosín”, capellans, etc., eren contractats –amb les gramàtiques, tramoies, llibrots i vestimentes– per catequitzar els musulmans i els heretges occitans conjuntament, i se’ls unificava la llengua, la cultura i els misteris de la Fe. La llengua valenciana seria el resultat de la intel·lectualitat occitana barrejada amb la cultura mora.

“El provençalisme català fou escombrat per la nova cultura i llengua valenciana nascuda de la fusió romanç mossaràbiga i la importació llemosina. Aquest fet, i no cap altre, és l’únic que permet de comprendre l’actual semblança entre totes dues llengües. Fou la poderosa València del Renaixement la qui donà als mísers i feudalitzats comtats catalans la seva actual estructura idiomàtica, i superposà al seu provençal la llengua valenciana. No es pot parlar d’una cultura catalana si no es fa en un sentit molt restringit, i per descomptat que resulta demencial la idea de Països Catalans. Només es pot parlar d’un gran tronc cultural comú que començà essent occità i acabà essent valencià; l’efímera Occitània el va fer néixer, però només la gran València el codificà, el consagrà internacionalment amb el seu Segle d’Or i l’ha transmès fins als nostres dies”.

El que importa de totes aquestes afirmacions és que, a través dels errors, es manifesta un gran sentiment de País Valencià, tot i que l’autor s’esforça a no utilitzar ni una sola vegada aquesta expressió. Passar d’un satisfet “provincialisme” a reclamar el “secular conjunt occitano-valencià” és fer un salt qualitatiu digne d’ésser tingut en compte. Aquest entusiasme pel que en diu “la gran València” és molt positiu. Sí senyor, el País Valencià ha estat històricament i culturalment molt notable –amb independència de l’origen de l’idioma– i ja és hora que una colla de gent com el senyor Navarro mirin de trobar una explicació d’aquesta importància en la cultura de les terres del nord i no en la cultura de les terres de ponent. Per això deia que l’actitud d’aquest article era tan interessant. Si hom sap orientar-se en la bona direcció, ja acabarà trobant l’objectiu un dia o altre.

L’autor diu que no té sentit el moviment pancatalanista a València, i que seria molt més raonable un moviment panvalencianista a Catalunya basat en l’idioma. També afirma que la llengua valenciana té dos dialectes, el català i el mallorquí, i que és aberrant voler anomenar “català occidental” el valencià –d’Andorra a Alacant– perquè el criteri científic seria anomenar valencià oriental el català que es parla de Salses a Tarragona.

Perfecte. Perfecte que s’admeti, en primer lloc, que allò que parlem a Alacant, a València, a Lleida, a Mallorca, a Barcelona i al Rosselló és un sol idioma, amb les variants corresponents; perfecte, encara, que si la idea dels Països Catalans li sembla “demencial”, la dels “Països Valencians” li resulti tan clara. I li asseguro, senyor Navarro, que no em faria res –ben al contrari– que un dia jo fos legalment un ciutadà “valencià oriental” i la capital del meu Estat fos Castelló, València o Alacant. Oi que m’entén? Ja veu si sóc poc “catalanista”...