Un tec com a funeral d’en Bragues

En Miquel Ruiz era fotoperiodista i amic. Tenia nas per a les notícies i mostrava una certa temeritat per aconseguir les fotos. Sempre volia i havia de fer un pas més, fins i tot si no calia, i això li va costar algun disgust i alguna patacada. Fundador de Fotògrafs per la Pau, s’ha parlat molt de la seva dèria per Bòsnia i la feina que hi va fer. Per totes aquestes coses, el Col·legi de Periodistes el va fer col·legiat d’honor, carnet que ja no va poder recollir.

Va tenir una vida activa fins i tot quan va tenir el primer ictus, el 2010. Des de llavors li va passar de tot: més ictus, el cor, els pulmons, les cames, però no parava. Continuava organitzant històries i embolicant els seus amics per tirar-les endavant. Sempre va ser així. Per això a l’acte d’homenatge que se li va fer a la Casa de Cultura els qualificatius més utilitzats van ser rondinaire, tossut, torracollons i indisciplinat. Però també sorneguer, xerraire, amable, inquiet, professional, ètic i solidari.

Quan es va morir ja ho havia organitzat tot, com sempre. No hi va haver funeral perquè havia donat el seu cos a la ciència, malmès com el tenia. Però va deixar per escrit unes quantes coses que s’havien de complir. Gent d’El Punt li vam dir adeu menjant pop a Can Vidal un divendres. Però ell ja havia decidit com havia de ser el seu adeu: un tec a la Pelosa, amb una gran colla d’amics. La Pelosa era el seu oasi, on es va casar, on feia arrossades amb els amics. Una cala paradisíaca entre el camí de cala Montjoi i cap Norfeu, al Parc Natural del Cap de Creus.

Més de vuitanta persones s’hi havien de reunir dilluns. Però no va comptar amb la seva estimada tramuntana, i dilluns en bufava. I es va activar el pla B: el dinar es va fer al recentment batejat Casal Miquel Ruiz, a Fortià, el poble on va viure. I llegint les últimes voluntats va deixar escrit: “Tenint en compte el destí de les meves restes, demano, exigeixo, que el meu funeral o cerimònia de comiat sigui una festa on els amics puguin recordar-me com vulguin, que no celebrin un funeral sinó la meva Vida Viscuda, però els únics que podran llegir unes paraules seran el meu fill Isaac, la meva esposa Dolors, en Quim Bonaventura, Quim Curbet, Guillem Terribas i un panegíric el meu amic Enric Matarrodona.” I així es va fer. Es van menjar embotits de Carns Toni de Girona, el germà d’en Miquel va aportar un pernil de Granada, van beure vins del celler Espelt, en Mindán va fer l’arròs i es van degustar xuixos de La Puntual. Es va menjar molt i es va beure més. Tot excessiu, com en Miquel. En Lites va fer un muntatge radiofònic i sota l’atenta mirada d’una figura a mida real d’en Miquel Ruiz, el nostre Bragues, va parlar qui havia de fer-ho. En Quim Curbet va llegir un poema de Sagarra i en Terribas, que no s’havia preparat res, van llançar el gran repte: fer cada d’any l’aplec de la Pelosa, assegurant que era una inspiració que li havia fet arribar en Miquel. En Pep Rodríguez, la parella de fet de l’enyorat Pere Bahí, va cantar i fer cantar, i així va ser el funeral somiat per en Bragues. Ah, i l’Enric Matarrodona va escurçar el panegíric que ja havia llegit en l’homenatge, però es va equivocar i va imprimir el llarg, cosa que tothom li va agrair. Bragues, al teu cel sies!