Laporta oberta

Se’n van o fugen? Seria la primera pregunta. I al darrere, un fotimer. La segona etapa de Laporta en el Barça són contínues sorpreses i preguntes que tothom es fa i ningú contesta. Giró. Reverter. Alemany. (fugida i tornada?) Cruyff. És Laporta oberta. Viu un dels moments més complicats de la història del club i costa discernir si no li importa que el deixin, o és que està convençut que se’n surt ell tot sol. El president manté una sang freda que esparvera. Tanta sang freda que fa la sensació que se’ls ha indicat el camí a boca de canó. Acabi com acabi en el terreny esportiu i en l’econòmic, la dimensió institucional de Laporta no ha parat de créixer des de la pancarta als morros del madridisme. Més que la dimensió física que li critiquen, però que ell frueix amb delit quan s’asseu a taula. Apressat per les circumstàncies com mai ha estat apressat un president del Barça i avalat in extremis, Laporta ha tornat a aconseguir crèdit esportiu (l’únic rellevant) amb la supercopa (contra el Madrid) i la lliga. Dies d’eufòria i roses que li permeten continuar abonat al silenci per què li marxen les mans dretes. Abonat al silenci per què s’ha pagat tota una vida a Negreira. Abonat al silenci els incomprensibles comptes per fer el nou Palau. Un ocellot de la seva empenta i els seus pebrots es pot quedar sol i tapar un munt de forats negres, però fa basarda. Els amics pateixen. També per Laporta oberta! I encara més, si Alemany gira cua, s’eixuga i hi tornem.