El capità Cook

Aquest estiu els angle­sos que sur­tin de viatge cap a “la resta del món” ho faran amb record refres­cat del capità Cook, un dels per­so­nat­ges més admi­rats per la gent britànica.

Estic segur que no tan sols a Lon­dres i al Yorks­hire, on Cook va néixer, es com­me­mo­ra­ran els dos-cents anys de la mort de l’explo­ra­dor, sinó que gai­rebé a totes les ciu­tats i pobles, i a tots els dia­ris i revis­tes d’aquell país, la figura de Cook rebrà aten­ci­ons i home­nat­ges. Perquè Cook repre­senta un com­po­nent molt carac­terístic de l’espe­rit britànic: el gust pel risc i l’aven­tura. La imatge clàssica de l’anglès en el seu “home”, vora la llar de foc i un gos aja­gut als seus peus, és l’altra cara de la mateixa moneda. En aquest racó intim i tan “con­ser­va­dor”, la majo­ria dels angle­sos somien o lle­gei­xen aven­tu­res, i n’és una prova l’èxit enorme que les publi­ca­ci­ons geogràfiques i els lli­bres de viat­ges han tin­gut sem­pre al Regne Unit.

James Cook (1728-1779) fou un nave­gant fora de sèrie i reu­nia la doble con­dició que apas­si­ona els seus com­pa­tri­o­tes: la volun­tat viat­gera i la inqui­e­tud científica. A l’anglès, li agrada que la tendència a bus­car el risc no sigui estric­ta­ment biològica, sinó que es jus­ti­fi­qui amb un objec­tiu “noble”; hi ha bas­tants exem­ples d’angle­sos, per a nosal­tres “excèntrics”, que han deci­dit d’enfron­tar-se amb tota mena de perills per tal de tro­bar –és un exem­ple– una rara espècie de papa­llona que segons un trac­ta­dista antic només exis­tia en una selva deter­mi­nada.

James Cook volia com­pro­var si hi havia o no hi havia una “Terra Aus­tra­lis” en el Pacífic meri­di­o­nal, però de fet va córrer per tot l’oceà al llarg de tres expe­di­ci­ons veri­ta­ble­ment extra­or­dinàries. D’una banda arribà a l’Antàrtic, i de l’altra remuntà el Pacífic fins a cre­uar l’estret de Bering; el seu final va ser tràgic, perquè en reti­rar-se cap a les illes de Hawaii hi fou mort pels indígenes. (Ignoro si eren caníbals: hau­ria estat massa sarcàstic, perquè Cook vol dir “cui­ner”). Els noms dels seus tres vai­xells són ben sig­ni­fi­ca­tius: “Reso­lu­tion”, “Adven­ture” i “Ende­a­vour” (“esforç”, “temp­ta­tiva”).

El nom “Cook” es con­vertí en la “marca” del turisme anglès, que, com és sabut és el peo­ner, i el que obri els camins de l’apro­xi­mació a Grècia i a Itàlia: con­ti­nuem fidels, doncs, a l’orga­nit­zació de viat­ges “exci­tants” amb un propòsit de “cul­tura”. I no és casual que el poeta Lord Byron vagi “bai­xant” cap a Bèlgica, Ale­ma­nya, Suïssa, fins a arri­bar a Itàlia i final­ment a Grècia, on es com­pro­met en la lluita per la inde­pendència d’aquest país i hi troba la mort, com Cook a Hawaii.

És evi­dent que els turis­tes angle­sos d’avui dia no són com Cook i alguns altres com­pa­tri­o­tes seus. Aquest estiu pas­sa­ran el Canal en uns “char­ter” econòmics i pro­gra­mats, camí del sol del Medi­ter­rani –més pol·luït, però, que el Tàmesi. Però encara hi ha algun anglès capaç d’enfi­lar-se a Sant Pere de Roda, o us sor­prendrà de tro­bar un matri­moni ja gra­nat seguint les esglésies de la Vall d’Aran amb una guia –en anglès– del romànic occi­tano-català. És l’herència, al cap de dos-cents anys, del capità Cook.