Girona té un cronista de bigotis

Joan Boadas i Raset (1957) és el nou cronista oficial de la ciutat de Girona. Ara que s’ha jubilat, després de trenta-tres anys a l’Ajuntament, on era el cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, calia buscar-li feina. I la mort del venerable senyor Enric Mirambell fa pocs més de dos anys, havia deixat lliure aquest càrrec tan honorífic com necessari pel qual el ple municipal el va nomenar per unanimitat a proposta de l’alcaldessa Madrenas.

Joan Boadas s’hi ha posat, doncs. Conscient que abans d’ell han ocupat aquest càrrec noms il·lustres com Enric Claudi Girbal, al segle XIX; el senyor Joaquim Pla i Cargol; mossèn Carles de Bolòs i Vayreda; Lluís Batlle i Prats; el canonge Jaume Marquès i Casanovas, i el senyor Enric Mirambell, haurà de complir per primera vegada amb un reglament aprovat pel ple i que ell mateix va ajudar a redactar sense ni imaginar que seria nomenat cronista oficial de la ciutat. Aquest reglament parla de les respostes que haurà de donar el cronista a les demandes del ple, i dels directors d’arxius i biblioteques de la ciutat, i preveu que un cop a l’any es presenti davant del ple per fer una memòria de les activitats. En realitat el que fa i farà és definir el paper d’un cronista oficial en el segle XXI.

En Joan Boadas és conegut pel reconeixements que ha rebut en la fase final de la seva carrera arxivística oficial, els dos Nobel de la professió, i per uns bigotis peculiars que alguns comparen a uns altres bigotis històrics: els del senyor Carles Rahola. Ell està orgullós d’haver-se portat bé amb els alcaldes amb qui ha treballat: Joaquim Nadal, que el va fitxar i el va fer cap de l’Àrea de Cultura durant cinc anys i un dia, explica amb un punt de sornegueria; Anna Pagans, Carles Puigdemont i Marta Madrenas. Ell ha estat més que un arxiver, tot i que ha modernitzat la feina de l’arxiver. Potser perquè té antecedents de bons negociants a la família –el seu avi i el seu pare ho van ser, però de bestiar–, va ser l’encarregat de negociar la col·lecció de Tomàs Malloll, que va donar pas al Museu del Cinema amb un gran negociador, això sí, una mica perepunyetes; la cessió a l’Ajuntament de la Casa Masó amb Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta, i la col·lecció Santos Torroella amb la dona del crític, Maite Bermejo. N’està molt satisfet, de les tres negociacions, que defensa a mort perquè creu que enriqueixen la ciutat. I diu que també va negociar coses importants durant l’etapa Madrenas, però s’ho reserva perquè no han arribat a bon port.

Joan Boadas, que de nen i jove va treballar a La Pequeña, el restaurant familiar a peus de l’N-II i a les granges del seu pare, defensa la feina del funcionari públic, de qui diu que el principal capital que té és la seva honestedat. Ell hi ha treballat molts anys, a Girona, i abans a Caldes de Malavella i Salt. I rep un rar reconeixement d’excel·lència per unànime. Ha aconseguit que el Llibre del Sindicat Remença sigui Memòria del Món de la Unesco i ha digitalitzat a Girona els arxius de les proves nuclears a les Illes Marshall. Ha fet molta i bona feina, obeint un dels principis que pregona: “La feina es pot fer de tres maneres: bé, molt bé o arxiver”! Doncs això!