Política endogàmica

Més enllà dels cartells penjats als fanals, poc ambient de campanya electoral es respira als carrers. La desconnexió entre política i ciutadania torna a ser total. Fora de l’apassionament que es va viure durant els anys àlgids del procés, que va mobilitzar partidaris i contraris amb la mateixa intensitat, s’ha instaurat de nou la desafecció. I deixa en evidència que la política en si, la que es cuina artificialment, la dels missatges buits i l’interès fals només en períodes en què es recapten vots, ha perdut tot valor. Ni tan sols uns comicis municipals com aquests, els que en principi són més propers a la ciutadania, desperten interès. Només cal veure el format dels actes electorals, quasi tots en petit comitè i amb la parròquia endogàmica de sempre. La política, que és el que ho mou tot, el que pot generar els autèntics canvis socials i econòmics, no fa trempar la ciutadania.

Si féssim una enquesta, quantes persones sabrien dir el nom i el partit dels candidats que es presenten al seu municipi? Quantes d’elles han seguit com a mínim un ple municipal els darrers quatre anys? Sabrien dir quins projectes s’han impulsat en aquest mandat o quins ha vetat l’oposició? O qui és el regidor del seu barri? Quantes voten en els pressupostos participatius? Podríem fer més preguntes i en tots els casos els percentatges serien decebedors, de segur. I si l’enquesta l’elevem a nivell de país, encara més. El més greu és que aquest desinterès ciutadà fins a cert punt està provocat i incentivat. Si més no, és molt còmode. No cal donar explicacions a la gent. Només cal concentrar-se en les batalletes dialèctiques amb els rivals polítics i apagar els focs amb aquelles minories que de tant en tant surten a protestar al carrer. I això dona via lliure a grups especuladors i de pressió, que sí que estan interessats a moure els fils en benefici propi. Així ha derivat la política. I si algú treu el cap per motivar el canvi, com ho va intentar el moviment del 15-M, per exemple, acaba devorat i assimilat pel sistema.