Pare Tià que estàs en el cel

Dissabte vinent farà quinze anys que va morir en Tià Salellas. Ens en vam assabentar just quan sortíem de donar el condol a la dona del periodista Miquel Diumé, mort el dia abans. Va ser un autèntic cop, perquè sabent que havia tornat malalt d’hepatitis de l’Àfrica, treballant en un tema d’abusos d’una ONG, no volíem admetre que un absurd virus hospitalari pogués tombar qui per a molts de nosaltres era un referent a més d’un amic. Un referent tot i les profundes discrepàncies en molts aspectes, però un amic sempre. Durant molts anys el vam recordar i homenatjar amb el Memorial Salellas, que es va aturar per repensar-se i que ara, en el quinzè aniversari de la mort, torna. Dijous vinent, a les vuit, al Cinema Truffaut de Girona, es projectarà Argentina 1985, i posteriorment hi haurà un debat amb l’advocat i investigador especialista en Drets Humans Santiago Bereciartua i Marta Alsina, amiga d’en Tià, advocada i Defensora del Ciutadà de Girona. Presentaran en Lluc Salellas, un dels dos fills d’en Tià, i en Guillem Terribas, també fill, però d’una altra manera.

A en Tià l’anomenaven Pare Tià un grup d’amics de només tres o quatre anys menys que ell que responen al nom d’Els Quarentins i que es trobaven a Font-sabeu. També havia format part dels que s’anomenaven “La tribu” i que es reunien al carrer Muntanya 27 de Girona, on hi havia tot el Girona progressista del moment, de Jaume Curbet a Antoni Puigverd, d’Anna Birulés a Xavier Corominas i Josep Tero, de Salomó Marqués i Manel Serra a Irene Rigau.

És absurd intentar explicar qui era en Sebastià Salellas i Magret a qui no el va conèixer. L’advocat del pin del Che a la solapa i la barba que li donava aquell toc característic. L’home vitalista, enèrgic, incombustible, humanista, que s’indignava davant la injustícia i l’arbitrarietat. L’advocat que abans de ser-ho havia treballat la terra a Vilademat i engegat ramats, abans d’instal·lar-se a Girona i pencar molt. El que va fer la carrera de dret ja de gran. El sindicalista llibertari, el catalanista republicà, el cristià de base. Va ser regidor de Girona vuit anys per canviar les coses des de dins, però es va desil·lusionar. Va donar classes a escoles d’adults i a la universitat, que el va fer fora per defensar que s’hi podia parlar de tot, en el que va ser un dels cops que va rebre i que mes greu li va saber. Un home que venia de l’escoltisme i que viatjava a Cuba, un dels que va organitzar el Taller de Memòria, Lluita i Resistència.

En Tià, el gran advocat de les causes pendents, mai perdudes, el defensor de la tristament famosa Operació Garzón, el que defensava col·lectius marginals o alternatius. El revolucionari que era membre de la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lurdes. El que, de tan coherent, semblava contradictori. L’home que s’estimava El Punt i el fustigava des del consell editorial perquè el considerava com un fill. El defensor d’ocupes que era gerent del Patronat Provincial de l’Habitatge i en construïa utilitzant Govern Civil, Ajuntament i Bisbat. L’amic dels sopars del dimecres. L’home que s’estimava amb bogeria els seus fills, en Benet i en Lluc. N’estaria ben satisfet. El Pare Tià que està en el cel!