El periodista irònic, amic de tots

Era amic de tots. Així va definir Joaquim Nadal al periodista Miquel Diumé i Vilà, i tenia raó. Perquè en Miquel va ser amic de molta gent, especialment dels components de la fauna periodística i d’una bona colla amb qui va haver de tractar en més de quaranta-un anys de professió, també polítics. Ho recordo avui, que fa quinze anys de la seva mort, als 60 anys. Tot i que intuïda, va suposar un xoc.

En Miquel havia nascut a Vilamacolum el 1948 i els seus pares es van traslladar a Girona, on van obrir una fleca al carrer del Carme. Ell va començar a la ràdio amb divuit anys, a Ràdio Girona, i el 1966 es va incorporar a La Voz de Gerona, on va fer de tècnic, locutor i periodista. El recordo, als anys setanta, sortint del despatx del senyor Manuel Bonmatí, amb qui va col·laborar. Va ser sempre home de ràdio, a Radiocadena, de la qual va ser director en funcions, i a Radio Nacional a Girona, que va dirigir del 1993 fins a la seva jubilació, el 2006, ja malalt.

En Miquel tenia una edat que li servia per fer de pont entre les velles glòries del periodisme local i una generació més jove, alguns d’ells ja jubilats. “Era fi, bon periodista i et donava seguretat quan havies de tractar amb segons qui”, explica en Salvador Garcia-Arbós. “Era molt bona persona i divertit, amb ell les llargues esperes passaven ràpid perquè sempre tenia un acudit a la boca”, diu en Narcís Genís. “Era irònic fins al moll de l’os, un conyon i com un pare per a la gent jove”, sentencia l’Albert Requena. Ell, competència d’en Miquel, explica com es cobrien les espatlles i com apadrinava la gent jove. “Tornava bojos els becaris quan per telèfon preguntava: «Això és can 60?» No sabien d’on els baixava”, recorda l’Albert. D’això en pot parlar la Carme Martínez, ara directora de Ràdio Girona, o la Marta Rodríguez d’El País.

Són històrics els seus cafès de dissabte amb l’alcalde Nadal, on esmorzaven i amb l’Albert i la Carme li treien declaracions per a primera hora el dilluns. D’en Miquel va sorgir la idea de la famosa roda de premsa de Quim Nadal el dia de Sant Esteve. “En Miquel era ràpid i amable, però si calia li fotia un moc a qui impedia la feina dels periodistes”, diu somrient en Vador. Era molt amic d’en Toni Fernández Sandoval, potser perquè amb ell i en Quim Nadal formaven el trio de nascuts el 1948.

Va ser tresorer de la junta de Girona del Col·legi de Periodistes amb en Narcís Genís de president. I va aconseguir esborrar els números vermells amb alguna gestió que el feia somriure i que recordem i agraïm. Era un amic per a aquella junta, en la qual també hi havia la Rosa Gil, la Susanna Quintana i en David Céspedes. El premi Rahola de ràdio porta el seu nom, així com una dependència del Col·legi a Girona, i Carles Puigdemont va batejar la sala de premsa de l’ajuntament de Girona amb el seu nom. Tenia un gran amor per la Dolors, els seus fills i els nets. I tenia nas periodístic. Va donar l’exclusiva de la mort de Josep Pla. El periodista Jaume Sureda en feia conya dient que era ell qui l’havia donat: “Vaig sentir en Miquel Diumé per la ràdio i ho vaig passar per agència.” Han passat quinze anys, però en Miquel, l’amic de tots, es troba a faltar.