Curiosos, abstenir-se?

He vist un anunci que demana: “Un milió mínim. Oportunitat. Operació amb rendibilitat excel·lent i garantia bancària total. Tracte directe i discreció professional. Curiosos abstenir-se...”

Home, m’he dit, això no està bé, o almenys no està ben dit. Si no volen gent que tingui curiositat, no trobaran pas ningú que els dugui el milió. El que deuen voler dir és que només volen els curiosos que disposin d’un milió, de manera que seria més exacte recomanar l’abstenció als qui no tenen diners que no pas als qui no tenen curiositat. Jo penso que potser seria més encertat dir “curiosos, veniu!”, i si l’operació és tan bona com afirmen fins i tot els qui no tinguin el milió faran per manera de treure’l d’alguna banda, però és clar que això no és cosa meva.

El que sí que defenso com a cosa pròpia –meva i vostra, lector– és la curiositat, la curiositat pura, la que no està adulterada per la malícia, l’enveja o d’altres sentiments amargs. Aquesta curiositat instintiva i constant és el que permet d’identificar aquelles persones amb les quals és apassionant de conviure; i s’hi pot “con-viure” perquè són persones que “viuen” allò que se’ls presenta al seu voltant.

Amb un amic curiós es pot anar a tot arreu, o es pot compartir un dia sencer sense moure’s d’un sofà. La curiositat pura és gairebé oposada a l’especialització, perquè és una disponibilitat total. Partim d’un principi: tot és interessant quan se’ns facilita l’ocasió de conèixer-lo. Amb una condició, és clar: saber acceptar com a informació digna d’ésser tinguda en compte el punt de vista de l’altre. Qui sap si la curiositat no és altra cosa que la capacitat d’admetre que qualsevol fet pot ésser observat des de diversos punts de vista, que fins aleshores desconeixíem. M’adono que a algú li interessa molt la moda, o el problema de la neteja dels boscos, o la música electrònica, que potser eren uns temes que fins ara m’havien deixat indiferent. Començo a posar-me en el “seu punt de vista” i no trigo a pensar: “és curiós”.

Cal no confondre la curiositat amb la tafaneria, si donem a aquest mot un contingut despectiu. Els tafaners de la intimitat personal o familiar dels altres no són pas defensables, i aquesta actitud sol denunciar una certa migradesa vital. Però, deixant de banda aquest camp de la curiositat, he de dir que no em convenç la definició que de la tafaneria he trobat en un diccionari: “exercir algú la seva curiositat en coses que no li importen”.

Anem a pams. Si algú no para de burxar per saber quina cara va fer en Pere quan la Maria etcètera, o qualsevol detall de la vida privada d’un conegut o d’un desconegut, podrem dir que “es fica on no el demanen”, però no podem dir que no li importi. Li importa, precisament, d’una manera desproporcionada. Són coses, si voleu, que “no li haurien d’importar”, que és un altre plantejament de la qüestió. Però anem una mica amb compte en establir allò que ha d’interessar o no ha d’interessar la gent. Allò de “zapatero a tus zapatos” no sempre és un bon lema. I ja és hora de denunciar el consell, empobridor, de “no et fiquis en allò que no t’importa”. Ben al contrari: fica-t’hi.

T’acabarà important. I aquesta és la recompensa humanística de la curiositat.