No votar també és votar

Per primera vegada m’han fet una enquesta electoral per telèfon. Va ser fa un parell de setmanes i, al marge de les preguntes previsibles sobre valoració de candidats i intenció de vot, em va sorprendre que l’enquestadora al final insistís preguntant-me quina probabilitat hi havia que finalment avui no anés a votar, tot i que d’entrada ja li havia deixat molt clar que amb tota seguretat exerciria el meu dret a vot. Hi ha un gruix important de ciutadans que avui no celebren cap festa de la democràcia per la senzilla raó que passen d’anar a votar. Els joves són els més abstencionistes, poc més de la meitat estan convençuts de votar. Però l’abstencionisme és transgeneracional, i la majoria no són conscients d’una veritat matemàtica i demostrable: abstenir-se és una decisió que condiciona el resultat electoral, en alguns casos més fins i tot que votar. Qualsevol partit ha d’aconseguir com a mínim el 5% dels vots emesos per tenir representació a l’Ajuntament. A Barcelona, per posar un cas real, només hi haurà regidors de Vox si aconsegueixen superar aquesta barrera del 5%. Com menys gent voti, més fàcil els serà assolir aquest percentatge. Abstenir-se a Barcelona, doncs, és fer el camí planer a Vox. Per tant, votar avui encara que sigui sense convenciment, sempre serà una manera d’evitar que partits d’ultradreta i partits residuals com Vox, Cs, Valents o el mateix PP no entrin als consistoris. Votar amb desgana no et fa partícip de cap festa de la democràcia, d’acord. Però permet dormir amb la consciència democràtica tranquil·la: si la xenofòbia es cola a les nostres institucions que no sigui per incompareixença de l’adversari a les urnes.