Lliçó de metge

“Lle­gint el seu arti­cle, he pen­sat que pot­ser no li des­a­gra­da­ria lle­gir el meu.” Amb aques­tes parau­les tan breus i tan modes­tes, el doc­tor Alsina i Bofill m’ha enviat el seu tre­ball sobre “El metge i la malal­tia ter­mi­nal” publi­cat a “Annals de Medi­cina”, volum 64, número 8.

Com és sabut, el doc­tor Alsina i Bofill és una per­so­na­li­tat en el camp de la ciència i de la cul­tura cata­lana, i crec que és con­ve­ni­ent que les seves opi­ni­ons es difon­guin més enllà d’una revista espe­ci­a­lit­zada; el tema ens afecta a tots, i és bo de veure com és plan­te­jat per un metge que, a més de gua­rir, vol refle­xi­o­nar sobre la vida i la mort.

“L’objec­tiu de la medi­cina actual s’ha anat con­cre­tant cada cop més a gua­rir totes les malal­ties... i aquest “totes” exclou la noció que tard o d’hora arri­barà per a tot­hom la malal­tia ter­mi­nal. No crec que aquesta idea figuri en cap pro­grama uni­ver­si­tari, ni què és el que ha de fer el metge quan haurà d’aten­dre un malalt afec­tat d’un procés irre­ver­si­ble”. “El malalt que sucum­beix a un mal inso­lu­ble des­perta cer­ta­ment en el metge la com­passió. Però més viu, i més per­sis­tent, és l’impacte que li pro­du­eix el sen­ti­ment de fracàs. D’aquí neix un endu­ri­ment ulte­rior en la lluita con­tra la malal­tia. I així veiem que un malalt que tot­hom dóna per per­dut irre­mis­si­ble­ment ha de viure els dar­rers dies –i a vega­des les dar­re­res set­ma­nes– de la seva vida sotmès a totes les molèsties ine­vi­ta­bles en la tècnica terapèutica d’avui. Molèsties físiques i, sobre­tot, molèsties morals. Aïllat dels seus, pot­ser en la gàbia d’una uni­tat inten­siva, amb tots els forats natu­rals cate­te­rit­zats i amb totes les venes con­nec­ta­des a dego­ta­dors, des­per­tat a cada moment per injec­ci­ons i extrac­ci­ons els motius de les quals ningú no li dóna... I això passa pre­ci­sa­ment quan el malalt neces­sita més que mai un embol­call d’huma­ni­tat, de relació càlida per a sen­tir-se segur en la seva angoixa.”

“Com a científic, com a tècnic, la mort és la des­feta. Però el metge no pot dei­xar d’afron­tar-la; perquè és una de les fei­nes més difícils ésser bàcul de l’home malalt fins a la mort. La dis­jun­tiva és real­ment angoi­xant: 0 bé metge i malalt assu­mei­xen la mort com el que és, com un fet inte­grat en l’essència de la vida, o bé la con­si­de­ren com una der­rota inac­cep­ta­ble. En aquest dar­rer supòsit, hau­ran de con­ti­nuar una lluita dura, cos­tosa i eixorca. En el pri­mer, hau­ran d’empren­dre un laboriós exer­cici de con­for­mació a la rea­li­tat basat en l’exal­tació dels valors espi­ri­tu­als”.

M’agrada que un metge digui que “cal no obli­dar que el malalt per­cep gai­rebé sem­pre la pro­xi­mi­tat de la mort, i, sal­vant raríssi­mes excep­ci­ons, l’accepta i s’hi avé. El metge ha de saber apro­fi­tar i fomen­tar aquesta con­for­mi­tat essen­cial; si més no, no tren­car amb trac­ta­ments intem­pes­tius la pau indis­pen­sa­ble als dar­rers dies de la vida. Hem de convèncer-nos que, quan ho hem fet tot de cara a la malal­tia sense resul­tat, el nos­tre deure és pro­cu­rar un final tran­quil. Per a obte­nir-lo és indis­pen­sa­ble que malalt i metge acon­se­guei­xin aquell clima de cor­di­a­li­tat que per­meti de fer-se la con­fidència més o menys expli­cita que tot ei que hom podia fer ja ha estat fet. Sovint amb una mirada n’hi ha prou. Lla­vors el malalt, exempt d’agres­si­ons terapèuti­ques i d’inqui­e­tuds, pot recu­pe­rar la lli­ber­tat d’enca­rar-se amb la mort, de sen­tir-se res­pon­sa­ble del seu propi destí.”

Amb una mirada n’hi ha prou, diu Alsina i Bofill... Vet aquí la lliçó que pro­posa als met­ges: no tan sols saber “aus­cul­tar”, sinó apren­dre a “escol­tar” i a “mirar”, que és força més difícil.