Paul Verlaine tampoc no era cap geni

L’any 1866 Paul Verlaine publica el seu primer llibre. No ha convençut cap editor, però té prou diners per pagar-s’ho. L’edició no arriba ni als 500 exemplars; prou, tanmateix, perquè el descobreixin. Quanta gent el devia llegir? Ja poden suposar que ben poca. Un dels lectors, Mallarmé, impressionat pels versos dels Poèmes Saturniens, que així és com es deia el llibre, li escriurà: “He assistit a la naixença d’un metall verge i nou d’un creador d’una llengua poètica nova.” Un altre, Rimbaud, s’enamorarà d’ell. Bé: s’enamoraran tots dos, l’un de l’altre. Però això passarà cinc anys més tard; quan Verlaine ja estava casat, tenia un fill i havia publicat altres llibres. Avui, pot saber més coses d’aquella aventura qualsevol que escrigui en un ordinador les paraules adequades, que el que jo en vaig saber quan van explicar-m’ho. Recordo que jo llavors tenia setze anys, el Generalísimo encara era viu, repartint estopa a pertot i estimant Catalunya i el Barça, com diuen avui tants espanyols que feia, i com, de fet, també tants espanyols fan. Ens mataran de tant estimar-nos.

Torno a les relacions entre Verlaine i Rimbaud. Va explicar-m’ho algú més gran que jo, em va semblar que em deia un secret, una història només a l’abast de quatre persones cultes. L’esquer de l’erudició. Naturalment, vaig trobar que era una història turbulenta perquè, com és sabut, va acabar amb violència i amb Paul Verlaine empresonat durant dos anys a Brussel·les. Com a la gran majoria d’adolescents de qualsevol temps, per descomptat, a mi també em va interessar força més aquesta història que cap dels poemes que Verlaine va escriure. Més aviat, va ser gràcies a aquesta història que el 1977, pocs anys més tard, doncs, vaig comprar una traducció bilingüe francès-castellà en dos volums que es titulava Verlaine. Poesía Completa. Em va semblar que feia una bona inversió, que comprava una meravella. Com que encara la tinc i com que acabo de fullejar-la, ja els puc dir que una meravella no ho era pas, deu ser que el temps passa no només per a tots nosaltres, sinó també per a la majoria de les històries, de les pel·lícules i dels llibres que ens impressionen. És el preu que paguem per créixer. O a mi m’ho sembla ara.

Els he estat explicant tot això per poder dir-los que durant un any llarg he estat llegint –ara sí, i em sembla que bastant bé– la traducció dels Poèmes Saturniens que va fer l’any 2021 l’Amat Baró i que va publicar Edicions Poncianes. Com aquella traducció de l’any 1977, és també bilingüe, però la d’en Baró, en francès i en català, tot això que hem anat guanyant en 40 anys de Constitució i d’arravataments amorosos cap al català i Catalunya. N’he estat llegint els poemes de tant en tant, un per nit i no pas totes les nits. Reculava, hi tornava, avançava, i tornava uns quants poemes enrere del llibre. Hi ha hagut setmanes que no n’he llegit cap. D’altres, que, quan he arribat a diumenge, em faltaven més poemes per llegir o per rellegir que el dilluns d’aquella mateixa setmana.

No sé quants lectors de poesia deu haver-hi avui a Catalunya. Segur que molt pocs i quasi segur que molts menys que no pas poetes. Durant la meva vida, de lectors de poesia n’he conegut alguns, amb la majoria he anat perdent-hi la relació i amb els pocs que encara veig, fa temps que més aviat tenim tendència a parlar d’altres coses. Llegir poesia no està de moda. Potser ni parlar-ne. Escriure’n és diferent, però això sovint va per una altra via. I ara jo no descobreixo res que no se sàpiga, si escric que avui, alguns o molts dels que fan poesia, com molts dels que escrivim narrativa o fan qualsevol altra activitat diguem-ne artística, es pensen que són uns genis.

Com tanta altra gent, però, amb els anys jo també he anat aprenent que de genis no n’hi ha, que hi ha, com a molt –exagerant-ho– gent que molt poc sovint té una espurna de geni. Però molt poc sovint. És el que ens diu Paul Verlaine a l’Epíleg dels Poèmes saturniens, després de deixar clar que a la inspiració se l’evoca als setze anys, i que copio en la traducció d’en Baró: “Allò que ens fa falta a nosaltres, Suprems Poetes/que venerem els Déus i que no hi creiem pas.../El que ens cal a nosaltres és l’estudi sens treva,/és l’esforç inoït, el combat pel control/és la nit, l’aspra nit de treball d’on es lleva/lentament, lentament, l’Obra, igual que un sol!” Ja veuen, doncs, per què la poesia no està de moda, vivint com vivim en un món de genis.