Queda algú que no faci esport?

Si ens ate­nem a les múlti­ples con­vo­catòries de cada cap de set­mana (l’Oncoswim, l’Onco­trail, la Trailwalker, la Ranxo Gra­vel, l’Open Girona BTT, la Milla Urbana de Sant Hilari...) i a això hi sumem les mil i una com­pe­ti­ci­ons d’esport fede­rat i hi afe­gim els milers de per­so­nes que sur­ten a córrer o en bici­cleta per les car­re­te­res i camins giro­nins, hom arriba a la con­clusió que no queda ningú que no prac­ti­qui esport a casa nos­tra; tal­ment com si dei­xar-se la pell en cada cursa o en cada pràctica fos un reque­ri­ment obli­ga­tori. Només cal sor­tir al car­rer, als camins, a les car­re­te­res o fins i tot a la mar, per veure gent de totes les edats que es llan­cen a fer run­ning, cycling, trekking o swim­ming com si no hi hagués demà. I no par­lem de com de plens estan els pave­llons poli­es­por­tius, les pis­tes i els camps de fut­bol d’aquest país! Sense obli­dar-nos, és clar, dels obses­sos del gimnàs i de totes les seves pràcti­ques asso­ci­a­des. Ara que arriba el bon temps, es mul­ti­pli­quen les con­vo­catòries de tota mena d’esports i les car­re­te­res van tan ple­nes de ciclis­tes que sem­bla que el Tour de França dura tot l’any. Ja em per­do­na­ran, però ens hem tor­nat una mica bojos. A més, no sé si s’han fixat que, en cada acti­vi­tat espor­tiva que s’orga­nitza, al cos­tat han de posar-hi una ambulància; perquè tant d’esforç de cap manera pot ser bo. Ja ho deia el pres­tigiós cardiòleg gironí Ramon Bru­gada, quan afir­mava que “l’esport exces­siu pot arri­bar a ser per­ju­di­cial per a la salut”! Vivim en una soci­e­tat on la mode­ració no sem­bla pas que sigui la carac­terística prin­ci­pal. Quan ens abo­quem a la pràctica d’alguna cosa, sem­pre ens hi hem de cap­bus­sar fins al fons; fent aquell esport a totes hores i tots els dies, com­prant tot i més de l’equi­pa­ment neces­sari i cre­ient que som meda­llis­tes olímpics o aquell ani­mal que puja i baixa mun­ta­nyes com si anés a com­prar el pa. Ens pen­sem que l’esport d’elit és a l’abast de tot­hom i ens posem a fer mara­tons com si fos quel­com fàcil i acces­si­ble. I cro­no­me­trem el temps, els quilòmetres, les pas­ses o les braçades per veure com millo­rem dia a dia. Sort que jo formo part d’una colla de joves asse­nyats que, quan sor­tim a cami­nar, fem el ver­mut a mig camí i sem­pre aca­bem amb un bon dinar! Perquè som cons­ci­ents que a cer­tes edats és millor cui­dar-se, seguint els con­sells d’en Bru­gada.