Qui sembra, cull

No acostumo a fer llenya de l’arbre caigut, però faré una excepció amb la desfeta de Ciutadans diumenge passat. Ara que el partit s’ha pràcticament extingit, s’ha de recordar tot el mal que han fet a la societat catalana: ells van ser els inventors de “las dos Cataluñas” que tirava per terra anys de feina de cohesió social, de lluites compartides, i de la gran feina que s’havia fet en aquest país des de Paco Candel perquè tothom compartís sentiment de pertinença independentment de la llengua i l’origen. Cs va ser qui va atacar la immersió lingüística, un dels grans consensos de país, sembrant divisió i conflicte on mai n’hi havia hagut, posant la llavor de l’odi a les aules, assenyalant mestres. Amb ells va arribar el castellà a la tribuna del Parlament, una cosa impensable a l’època del PP de Josep Piqué. Per tot això i molt més que no cabria en aquesta columna, els mals resultats de Cs el 28-M i l’adeu d’Inés Arrimadas és una bona notícia per a la societat catalana, com ja ho va ser l’adeu d’Albert Rivera. Traïda i arraconada pels seus, Arrimadas ha collit la crispació que havia sembrat. D’ella ens quedarà la imatge anant de plaça en plaça arrencant llaços grocs en pobles que tenien veïns a la presó per l’1 d’Octubre buscant ser xiulada per poder esgarrapar trenta segons als informatius de les televisions espanyoles fent-se la víctima davant la “intolerància separatista”. Ciutadans no hauria estat res sense la catalanofòbia. Però servir-se del poble català per intentar assaltar La Moncloa sense importar la trinxadissa social que es faci pel camí, no és acceptable, ni perdonable. Bon vent i barca nova.