Quatre, amb Arrimadas

Ens havíem acostumat a carreres llargues en la política institucional. Hi ha un estol de gent que ha anat tirant de la rifeta des de la primera joventut fins a una jubilació tardana. És el cas dels famosos gerros xinesos aconductats a consells d’administració diversos o a les fundacions dels propis partits i similars. Ara apareix (més per la força dels vots que per al gust d’ells mateixos) una nova casta, la dels polítics d’alta volada que moren joves. Si no m’he descomptat, Arrimadas és la que fa quatre d’un paquet de suposades primeres espases que en menys de deu o quinze anys han irromput a primera línia, han tocat el cel i han baixat a l’infern. En menys de dues dècades els hem esbandit. Menys de dues dècades entre el primer càrrec i l’últim. Albert Rivera (2006-2019), Pablo Casado (2007-2022), Pablo Iglesias (2014-2021) i Inés Arrimadas (2022-2023). Cap d’ells ha complert en el dia d’avui els 45 anys i tots ells han sigut finiquitats amb els quaranta acabats de fer. Jovenalla! Autèntica jovenalla! Què ho fa, que hagi anat així? És casualitat? És que idolatren aquells rockers dels seixanta que deien que volien morir joves per tenir un cadàver bonic? És que, com en tantes altres coses, ens cansem molt més aviat de tot? És que ho han fet tan malament com han sabut? És que són quatre casos absolutament diferents i relacionar-los és una bajanada? És possible. En tot cas, el 23 de juliol la llista pot créixer, si algú que sabem no s’espavila.