Inés troba el seu lloc

Diuen que el temps posa les persones i les coses al seu lloc. Ha tardat però finalment Inés Arrimadas és allà on ha de ser. Fora de tot arreu. De fet, la de Ciutadans es tracta d’una mort llargament anunciada. Nascuda el 2005 a partir d’una plataforma cívica, el partit ho va saber fer bé, al principi. Van entrar al panorama política amb un cartell trencador, amb un joveníssim Albert Rivera en pilotes i van ser capaços de seduir molt votant descontent amb els partits tradicionals. Al final van ser l’alè d’aire fresc d’una classe política envellida i carca i Rivera semblava que havia de canviar-ho tot. Van anar fent feina de formigueta i van anar guanyant protagonisme i pes polític fins a fer el salt a la política espanyola. Se’ls ha de reconèixer que ho van saber fer, perquè de no ser enlloc van entrar amb força al Congrés, molts ajuntaments i van ser crossa de molts governs autonòmics. Els anava tan bé que fins i tot van ser capaços de guanyar les eleccions catalanes.

Però de mica en mica se’ls va anar veient el llautó. Es van convertir en el partit dels tristos. D’aquells que només es valien de criticar-ho tot, d’estar enfadats i, en el cas de Catalunya, de fer mal. Perquè Ciutadans i Arrimadas han fet molt mal a Catalunya. En un país cohesionat –després de molta feina darrere– des del punt de vista cultural i lingüístic, es van inventar “les dues Catalunyes”, van posar-se la imposició del castellà com a objectiu atacant la immersió lingüística, van posar la diana a l’esquena dels mestres que feien la seva feina i Arrimadas va arribar a ser tan ridícula com per anar a arrancar llaços grocs. Tot plegat per crispar un país, manipular i fer de la confrontació, la mala educació i la polèmica les seves marques característiques. Ja ningú se’ls creu ni hi confia. Ni es presentaran a les generals mentre Ciutadans es dirigeix a la seva desaparició sense remei. I la culpa és únicament seva. Per tant, Inés és ara on li toca. I, si pot ser, que s’emporti els Carlos Carrizosas i les Annes Grau que encara hi ha. Tampoc els falta gaire. És el que té el temps, que posa tothom al seu lloc.