D’on no n’hi ha, no en raja

Més de dos milions de persones de tot el món viuen avui dia sense tenir accés a les xarxes d’aigua potable, i més de dos milions de persones estan exposades a situacions recurrents d’estrès hídric. I la xifra no para de créixer. Sabem que el gran problema del futur serà l’accés a l’aigua perquè no parem de rebre inputs en aquest sentit. Són dades que, de tant en tant, s’incorporen als titulars dels mitjans de comunicació, i que també trobem a les xarxes socials. L’accés a l’aigua és més difícil per a les persones amb menys recursos i, en alguns llocs del món, la manca d’aigua va associada a problemes de salut o a una baixa qualitat de vida, i sovint incrementa les diferències socials i de gènere. La falta d’aigua obliga a replantejar l’urbanisme, l’organització geogràfica i el paper de cada individu i, en els llocs més desafavorits, genera un seguit de responsabilitats que recauen fonamentalment sobre les dones.

Les sequeres van associades sovint a la mobilitat migratòria i a la generació de tensions per l’accés a les infraestructures de subministrament o, simplement, per accedir a l’aigua, i posen en risc el model que, en la cultura occidental, tenim associat a la sobirania alimentària, malgrat que haguem apostat per la globalització de l’alimentació.

El sector primari és, a Catalunya, el principal consumidor d’aigua, en el procés de producció d’aliments. Els camps d’horta necessiten aquest recurs fonamental per garantir no només la continuïtat d’un model de negoci, sinó també per produir els aliments que es venen als pobles i ciutats. La sequera ha obligat els pagesos a fer canvis en el model productiu. Han deixat de plantar determinades varietats de tomàquets per produir-ne unes altres que necessiten menys reg; han deixat de plantar determinades verdures que consumeixen molta aigua i han optat per productes més sostenibles des del punt de vista hídric. També hi ha pagesos que han incorporat nous models al seu sistema productiu, apostant per la hidroponia, que permet, en plantacions sense terra, reaprofitar l’aigua residual del reg. La sequera dels últims mesos (o anys) a Catalunya ha fet disparar moltes alarmes i ha posat sobre la taula la necessitat de generar aigua on no hi ha pluja.

L’alternativa de les dessalinitzadores o la regeneració de les aigües residuals han sorgit com idees imprescindibles per mantenir els actuals models de vida. Però alhora hi ha experts que obren les portes a parlar de canvis de model per evitar la desertització de la terra i el manteniment de la biodiversitat dels espais naturals com a font de vida. Així és com s’han incorporat al debat idees com la necessitat de fer un replantejament dels sistemes de depuració locals, descartant les aigües pluvials en les conduccions cap a les depuradores per intentar recuperar els antics camins d’aigua, els torrents, rieres i rierols i la biodiversitat que anava associada a aquests espais.

La desertització de la terra és un factor més que engreixa la bossa de causes de la sequera. Tot fa pensar que l’increment de les temperatures és inevitable i, en conseqüència, els percentatges d’evaporació creixeran cada dia més. Però la desaparició de la humitat de la terra ens empeny a una regressió que comporta grans moviments migratoris i tensions per l’accés a un recurs cada cop més escàs.

Les escasses pluges d’aquesta primavera han estat petits brots verds, però no ha arribat aigua suficient per poder garantir les reserves que necessitem per passar l’estiu amb tranquil·litat.

Les administracions necessiten aplicar mesures urgents per garantir l’accés de la població a l’aigua i no hi ha solucions màgiques. L’actual crisi climàtica ens obliga a visualitzar la falta de coherència d’un relat de sostenibilitat associat a una etiqueta verda. I ens obliga a replantejar la veritable funció de determinades certificacions que, sovint, responen més a esnobismes superflus que no a veritables models pràctics i útils per a aquells ciutadans, treballadors o empresaris que els han d’aplicar. Em venen al cap alguns dubtes: haurien d’anar lligades les certificacions ecològiques a la demostració d’un ús sostenible de l’aigua? Pot tenir certificació ecològica una plantació de soja enmig d’una zona de secà? Es pot considerar ecològic un producte que arriba a la bossa de la compra després de fer un recorregut de milers de quilòmetres? Què vol dir realment ecològic? Pot ser ecològic allò que no és sostenible? Necessitem fer un clic, perquè d’allà on no n’hi ha, no en raja.