El més vell company de l’home
“La gràcia que fa trenta de l’Empordà és el vi ranci de Llançà i de Roses. Allà s’hi fan encara avui les veremes paganes, quan les mosses i els seus gojats es troben a les vinyes i, tot omplint les portadores amb les mans degotants de l’excel·lència del fruit, s’inflamen en promeses d’amor. Ai, el vi ranci de Llançà i de Roses!” Així s’exaltava Pere Coromines a Les gràcies de l’Empordà. La primera edició d’aquest llibre data del 1919. “Anem, anem! [...] Capmany, Mollet, Espolla i Garriguella, a pipar el nostre vi de la botella. En la vinya de l’oncle Puig, cull i fuig. De vi, tocino i amic, el millor el més antic. És clar, home, és clar: beure i bufar no pot ser. Terra de romaní, terra de poc vi. La carn fa carn i el vi fa sang... i dos vints fan quaranta.” Narcís Pijoan, l’únic senyor amb barret de la seva generació figuerenca, així s’ho confegia a Sis visions de l’Empordà. El més vell company de l’home segurament és el vi; abans, ara i sempre. La seva cultura, vinguda de l’antic Egipte, va entrar després per les penínsules Itàlica i Ibèrica, per estendre’s, més tard, a gran part d’Europa. Segurament, el domini del vi coincideix pam a pam amb el de l’ús de l’oli d’oliva, així com la cervesa s’agermana amb la mantega, nord enllà. Josep M. de Sagarra, estiuejant al Port de la Selva, s’enamorà dels ceps del nostre litoral: “Vinyes verdes del coster, / sou més fines que la userda. / Verd vora el blau mariner, / vinyes amb la fruita verda, / vinyes verdes del coster.” I Carles Fages de Climent: “Ai, aquell temps de les magnes collites, / quan no hi havia prou botes pel vi / i les més altes semblaven petites / de tan sovint com s’havien d’omplir.” O de Josep Vicenç Foix: “Vèiem els vinyaters feixucs i les amples carretes / amb airoses semals curulles de garnatxa, / com baixaven tardanes de les vinyes escasses / amb feixes de mal pas.” Eren altres temps, que encara recordem amb enyor. Quan pels carrers del poble t’agredia la fortor del vi i les abelles voltaven embogides. Camins de muntanya, mules i matxos que baixaven feixes avall amb una semal per banda. Xerrameca dels nois joves, sempre atents a una espatlla nua o a un pit ufanós. Era aquesta nostra “una plana riallera, vora els serrats i arran del mar”, en mots de Joan Maragall.
