La promiscuïtat dels pactes

En els dar­rers man­dats, la frag­men­tació dels elec­to­rats monolítics dels anys 80 i 90 –afa­vo­rida per par­tits alter­na­tius i l’expansió d’inde­pen­dents– fa deci­si­ves les gai­rebé tres set­ma­nes de pac­tes. Després d’haver-se, sovint, llançat els plats pel cap, toca apa­re­llar-se entre dam­ni­fi­cats. Una opció il·lògica fa 20 anys, però a l’alça, és enten­dre’s direc­ta­ment amb l’ene­mic, sobre­tot si ja no resta cap més opció que trios –i algun quar­tet o quin­tet–. I l’altre recurs per gover­nar és lli­gar a dues ban­des, per asse­gu­rar tocar cuixa, però els cor­nuts poden tenir jocs ama­gats. L’esce­nari català, entre inde­pen­den­tis­tes i uni­o­nis­tes, genera estra­nyes pare­lles domèsti­ques, com també als plens. I ara, Junts i ERC estan mirant de refer ponts, però tot just supra­mu­ni­ci­pals. Encara més difícil que ningú no quedi car­dat.