El carisma de l’Opus Dei

Voldria opinar sobre l’article de Mireia Rourera d’El Punt Avui “Límits a l’Opus”. En primer lloc, parla de l’Opus Dei com una prelatura personal “ultraconservadora”. Em sembla que fer servir aquest terme és tot un despropòsit. La base de la doctrina de l’Església és l’Evangeli. Per tant, el que era pecat abans segueix sent-ho ara encara que es maquilli de “progressisme”. Cal tenir en compte que, com diu sant Pau a la primera carta a Timoteu, “Déu vol que tots se salvin i arribin al coneixement de la veritat”. Aquest és el propòsit de l’Església: la salvació de les ànimes. El catecisme de l’Església catòlica ensenya que després de la mort hi ha cel, purgatori i infern. Per tant, es promou el rebuig al pecat, que és una de tantes coses que s’ensenyen a l’Opus Dei. Sant Josepmaria deia que l’Opus Dei és “una gran catequesi”. Per tant, el terme ultraconservador no té sentit d’acord amb el que s’ha exposat, com tampoc tindria sentit dir que els nombres racionals són progressistes i els imaginaris conservadors. Amb el motu proprio Ad Carisma Tuendum s’ha proposat una disposició de manera que a l’Opus Dei se subratlli la dimensió carismàtica. És evident que sent la vocació a l’Opus Dei un carisma, no hi ha cap incongruència a remarcar aquest aspecte, considerant, a més, que com diu sant Josepmaria al llibre Converses núm. 26: “L’objectiu únic de l’Opus Dei ha estat contribuir que hi hagi enmig del món homes i dones de totes les races i condicions socials que procurin estimar i servir Déu i els altres homes en i a través del seu treball ordinari.” Finalment, a l’article apareix una qüestió sobre la intencionalitat de l’Opus Dei de pretendre ser una “diòcesi transversal”. Al llibre L’itinerari jurídic de l’Opus Dei no s’esmenta gens aquesta terminologia. Es descriuen les diferents formes jurídiques per les quals va passar l’Opus Dei abans de ser prelatura personal, la base de la qual es troba al decret Presbyterorum Ordinis núm. 10 del Concili Vaticà II.