Opinió

“Qui és l’últim?”

L’altre dia em va cridar l’atenció un modest cartell que penjava del tendal d’un establiment. En majúscules, hi deia: “Queviures.” Sense adonar-me’n, ja era a dins. Infinitat de productes ordenats en prestatgeries i un taulell de fusta envernissada em donaven la benvinguda. L’olor del lloc em va transportar a la botiga del Sr. Martí, que havia freqüentat quan era un nen. De sobte, va sonar la campaneta de la porta: “Qui és l’últim?” Avui estem acostumats a comprar de manera instantània, sense moure’ns de casa, a través de plataformes que ens ofereixen grans descomptes que “no podem rebutjar”. Anem a les grans superfícies perquè hi trobem tot el que busquem i on és habitual que ens molesti que algú es dirigeixi a nosaltres per preguntar-nos si necessitem res. Però de veritat hi trobem tot el que busquem? Afortunadament, encara existeixen comerços on el tu a tu és el distintiu. Llocs on encara es diu “bon dia” i es pregunta “qui és l’últim?” tot just entrar-hi, sense màquines. Després d’anys proveint generacions, encara existeixen botigues així, però cada vegada en són menys. Potser hi hauríem de pensar...

Reus (Baix Camp)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.