El senyor Pere Casanellas Bassols té raó
Complementant la seva carta, publicada el dia 27 de març, diré que tot el que explica no és un cas aïllat, sinó generalitzat i totalment creïble. Sé de casos molt propers de nens i adolescents que, tot i tenir pares catalanoparlants, els nens se’ls adrecen moltes vegades en castellà. A ells i a la resta de la família perquè, a l’escola i als mitjans de comunicació –siguin quins siguin–, és la llengua predominant. No només això, sinó que la majoria del jovent, sobretot de l’àrea d’influència de Barcelona, el català només el sap xampurrejar. Què hi fa la consellera d’Educació? Res. I els inspectors dels centres educatius? Res. I la direcció dels centres? Encara menys. Tots ho saben, però se’ls en refot. El mateix passa amb la consellera de Cultura. Bona part del personal dels establiments comercials, si t’hi adreces en català, ni t’entén; molts rètols estan en castellà o en anglès, i a les cartes dels bars i restaurants, el català, si hi és, està mig amagat. Per què no se’n preocupen? Doncs perquè se’ls en refot, també. Veient tot això, quina diferència hi ha entre els governs de les illes Balears, del País Valencià i de Catalunya respecte a la llengua? Els uns la suprimeixen directament i els altres deixen que se suprimeixi sola. Cap diferència.
Girona