Romà, no és un adeu, sinó un a reveure
Romà, no ens coneixem, però he llegit la teva carta en aquest diari o, més ben dit, la carta d’en Bernat i de seguida l’he associat al record de la meva filla Sandra i a les moltes vegades que va estar ingressada al Trueta. Potser estic confós i era un altre Bernat, no ho sé, però pel nom i la data podria ser que fos ell. La Sandra tenia 33 anys i durant 10 anys va lluitar per superar un limfoma de Hodgkin i, tot i que era un remolí de vitalitat i ganes de viure, el primer dia de primavera del 2009 se’n va anar. Bé, ni de bon tros ens va deixar, doncs sempre ha estat present al llarg del temps. Recordo que la Sandra em parlava molt d’en Bernat. Patia pel patiment d’en Bernat. En canvi, ella restava muda al seu propi dolor. Sé que entre ells xerraven molt i es donaven suport i un bri d’esperança. En aquells dies, li vaig fer aquestes ratlles d’arreveure a la meva filla. Serveixin ara, si més no, sigui el Bernat que vàrem conèixer o un altre, per donar-nos una mica de consol mutu. “Sandra: et busco més enllà de les capçades dels arbres, en cadascuna de les fulles que engalanen el camí i en el murmuri del riu que s’escola rialler fent saltirons entre rierencs indiferents. Sé que viatges a cavall del vent i dels núvols. Et busco entremig de clarianes i ombres i et busco entre escletxes que burxen l’infinit. En cada raig de sol que em besa la cara sé que ets tu qui em somriu. A cada núvol que creix i que es transforma, et veig a tu. I sé que, el vent que ve de mar i em frega la cara, ets tu qui el mou. No paris mai de dansar, amor meu. Continua regalant-me escletxes de sol. Necessito respirar el teu aire.”
Vilablareix (Gironès)