Pam i pipa

Vam tenir una jornada confusa, barrejant l’elecció del president de la Generalitat, Salvador Illa, i la no detenció del president a l’exili, Carles Puigdemont, tornat a Barcelona després de set anys de residència a Waterloo. Tot aquest enrenou fa pena perquè ara tenim un govern espanyolista amb el vistiplau d’ERC i els Comuns.

Què hi guanyem els catalans en aquest afer de promeses escrites que és molt possible que no es puguin complir? Jo crec que res de res, només hi veig de moment una manca de fe en el país i un descrèdit galopant, persistint en la desunió dels catalans independentistes.

Desitgem al nou president que sigui més Salvador que Illa. Perquè un adagi català diu “als grans i als minyons no els prometis si no els dons”. Només hi ha un fet que ens retorna la fe en la nostra gent, la conxorxa de la pretesa detenció injusta del nostre president a l’exili després d’haver aprovat una llei d’amnistia al Congrés espanyol.

Els jutges se l’han empescat per buscar-li uns altres delictes i així programar un “crida i cerca” malaltís i denigrant. Senyors jutges, vostès no estan lliures de culpa, han passat deu anys sense renovar el poder judicial, sense aparent penediment ni denúncia pertinent. Acceptin que també hi ha una llei per a vostès.

Tant els jutges com els dirigents dels Mossos d’Esquadra tenien coll avall les medalles rutilants de la detenció i resulta que uns elements dels mateixos Mossos han ajudat el nostre president Puigdemont a escapolir-se. Crec que estem en bones mans quan la consciència mana sobre el deure de detenció. No cal gas pebre a la gent d’ordre.

Els espanyolistes haurien d’acontentar-se amb les medalles dels Jocs Olímpics de París perquè hi ha molts catalans que han lluitat de valent defensant Espanya encara que sapiguem que, de desagraïts, el món n’és ple. Visca Catalunya lliure.