Els partits polítics

Els catalans tenim per costum malparlar contra els partits polítics com a mesura infal·lible d’atenció pública. Que fàcil és carregar les culpes als altres per la seva mala gestió i quedar-nos tan amples. Es veu algú capaç de girar la truita sense que, en comptes de girar-la, quedi escampada per terra? Coneixem en profunditat el que costa canviar el tarannà de les Espanyes envers nosaltres des de fa segles. Podem assegurar que nosaltres ho faríem millor després de patir en les nostres pròpies carns, assots de la presó, l’exili i la persecució judicial? Ningú coneix exactament quin és el camí dret per aconseguir l’anhelada independència. El tempteig i l’obstrucció ho són, però mai el més dèbil ha pogut vèncer el més fort. Totes les institucions polítiques estatals i europees estan en contra dels partits independentistes. Veiem amb esglai com el Quebec i Escòcia es desinflen i com aquestes institucions europees tenen prou feina a defensar-se dels embats de potències com ara la Xina, l’Índia, Corea del Nord i sobretot Rússia, conspirant contra l’occident europeu constantment. Tinguem paciència i confiança, i reforcem el nostre patriotisme, apel·lant als sentiments i a l’astúcia de no cedir ni un mil·límetre en allò que sigui fonamental. Ens toca lluitar, senyors, i lluitar per defensar-nos dels embats dels nacionalismes embrutidors i guerrers; busquem la forma de tirar la pedra, quan calgui, a l’opressor, sense ferir els altres i els bons, que també n’hi ha a tot arreu. La paciència és la mare de la ciència. Estem en temps off, no on.