Millorem el silenci

Quel­com falla estre­pi­to­sa­ment en el nos­tre sis­tema quan algú amb l’indis­cu­ti­ble pòsit cul­tu­ral, intel·lec­tual i moral de Lluís Llach es deixa arros­se­gar pel mani­que­isme ideològic impe­rant i gosa tit­llar de “fei­xista” (encara que després ho sua­vitzi) Sal­va­dor Illa. Que per­so­nat­ges de la seva rellevància huma­nista comen­cin a abraçar lleu­ment l’extre­misme polític és un símptoma pre­o­cu­pant, en la línia –antagònica– d’aquells que, per exem­ple, cri­mi­na­lit­zen Car­les Puig­de­mont, denun­cien un hila­rant “apart­heid” lingüístic a Cata­lu­nya con­tra el cas­tellà, jus­ti­fi­quen –o enco­rat­gen– l’apo­re­llisme anti­ca­talà o direc­ta­ment vol­drien veure Bar­ce­lona bom­bar­de­jada de nou. Per bé o per mal, la paraula és el bis­turí de la intel·ligència, perquè, en funció de com s’empri, pot gua­rir o ferir. En un món on s’imposa la demagògia més exas­pe­rant, advoco per recu­pe­rar valors obli­dats com la pon­de­ració, l’equa­ni­mi­tat i la tem­prança. Apli­quem, doncs, el nos­tre pre­uat seny i pro­cu­rem que els nos­tres dis­cur­sos millo­rin el silenci, tot recor­dant el savi afo­risme de Wil­helm Busch: “Tots tenim pen­sa­ments xim­ples, però el savi se’ls calla.”