Hipocresia en la política espanyola

El cas d’Íñigo Errejón i les denúncies de pre­sump­tes abu­sos sexu­als i agres­si­ons mas­clis­tes evi­den­cia, una vegada més, la inco­herència i la doble moral dels nos­tres polítics. Des de la dreta, s’afa­nyen a con­dem­nar i dema­nar la dimissió d’Errejón, men­tre que en situ­a­ci­ons simi­lars que han afec­tat les seves pròpies files van optar pel silenci o l’enco­bri­ment. És evi­dent que, en aquest cas, la con­demna moral ve tenyida d’interes­sos par­ti­dis­tes, en lloc de bus­car una defensa genuïna dels valors de justícia i res­pecte. D’altra banda, sorprèn igual­ment el silenci de l’esquerra durant tant de temps, perquè tots sabem que no és un tema nou que els ha sorprès. Polítics i figu­res que han estat extre­ma­da­ment crítics en casos de denúncies en par­tits rivals van pre­fe­rir mirar cap a un altre cos­tat quan les acu­sa­ci­ons reque­ien sobre algú del seu mateix espec­tre ideològic. Aquest mutisme selec­tiu danya la cre­di­bi­li­tat del movi­ment femi­nista i tra­eix els prin­ci­pis d’igual­tat i coherència que tant es defen­sen públi­ca­ment. És lamen­ta­ble veure com, en temes tan seri­o­sos com el de la violència i el res­pecte cap a les vícti­mes, el com­promís ètic es dilu­eix en funció dels colors polítics. La ciu­ta­da­nia mereix líders que actuïn amb fer­mesa i coherència, inde­pen­dent­ment de les cir­cumstàncies.