Mura

Curiosament, Mura, un poble que havia estat ignorat i ubicat en el que avui és el Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, ha passat a ésser, de cop i volta, una més de les localitats muntanyenques atractives i reconegudes, precisament per l’ONU, que aviat és dit (El Punt Avui, 18/11/2024). Ara resta lluny, afortunadament, aquella dita popular que “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort”. Ja prou que havia conegut Mura en les meves excursions per la serra de l’Obac, que si l’inici era des d’aquesta població, abans solíem fer parada per esmorzar en el bar restaurant Cal Carter, aleshores un establiment modest, que a més tenia la particularitat que feia de servei postal de correus. Encara tinc a la memòria que, en una taula gran, a l’extrem s’hi aplegaven unes quantes cartes i el mata-segells de correus. Parlo, evidentment, d’una seixantena d’anys enrere. Temps llunyà en què aquesta contrada era només un poblet de muntanya de cases apilades en carrerons costeruts i on el que més destacava era l’església romànica. Avui, però, això ha passat a la història i aquell bucolisme nostàlgic de què parlo ara resta ben gravat en els blocs de pedra ben escairats d’algun dels casalots centenaris. Ara Cal Carter és un restaurant ben parat. Tanmateix, el que és de témer és que la massificació turística que s’esdevindrà faci que perdi el seu encant.